La logística del pànic

Voldria que paressin atenció a la relació de pel·lícules i novel·les que cito a continuació fent omissió al seu ordre cronològic, per si em volen ajudar a escriure l'article.

“El quart protocol”

“El cinquè genet”

“Joc de patriotes”

“El drac roig”

“Estat de setge”

“Chacal”

Les pel·lícules que han vist o les novel·les que hagin pogut llegir són fruit de la imaginació de llurs autors. Algunes, n’obstant, s'han basat en fets reals. De tot plegat, podríem extreure una mostra que descriu el terrorisme d'estat sense estat.

El que seguidament podran llegir és un simulacre. Qualsevol semblança amb fets reals és fruit de la coincidència.

(...) La follia col·lectiva de grups organitzats i finançats fins a les últimes conseqüències cerca el màxim ressò i la màxima implicació en aquells estats afectats, possibles objectius de les seves actuacions.

No sembla raonable pensar que les xarxes socials, per la seva baixa credibilitat, siguin el lloc més adient per reclutar els membres d'aquestes cèl·lules terroristes. Més aviat cal suposar que les organitzacions activistes enviïn sicaris a viure per un temps a la zona geogràfica on pretenen actuar. Reconeguin el terreny, s'integrin i facin coneixences. Sense embrutir-se les mans. En el món de l'empresa es podrien considerar caps de personal.

Amb la carn de canó seleccionada, poden procedir al rentatge de cervell, les consignes i els objectius comuns. Surten del país com a turistes, tornen quan han acabat l'entrenament i segueixen fent vida normal. El mateix que feien abans de marxar. Sense relacionar-se. Podríem definir-les com cèl·lules isquèmiques en hibernació.

Quan necessiten la seva intervenció s’activen, i, si cal, els relacionen emprant diversos procediments. Si ningú no ho impedeix, porten a cap l'atemptat. Ací les xarxes socials els podrien ser útils. Per les agències d’intel·ligència i les policies internacionals, també.

A “Estat de setge” es parla que l'actuació d'una cèl·lula, activa l'altra. Un dels principals recursos cinematogràfics a l'hora de mantenir l'interès de l'espectador. Augmentar gradualment la intensitat de l'acció. En canvi, els terroristes, més aviat, persegueixen crear un estat de pànic col·lectiu, un clima d'inseguretat social, el màxim ressò en els mitjans de comunicació i l’activació d’un estat policíac. El desordre i la intranquil·litat de la població afavoreixen els seus propòsits. Si alguna cosa poden guanyar, és això, no la guerra. (...)

Per mantenir un mínim ordre cronològic, en l'atac de la banda Setembre Negre, a la delegació israeliana, en els JJOO de Munic de l'any 1972, aprofitaren la magnitud de l’esdeveniment per a perpetrar un atemptat terrorista polític de contingut xenòfob. “El complot dels anells” fou, anys més tard, la rèplica cinematogràfica casolana d’un esdeveniment. La nominació de BCN pels Jocs Olímpics d’estiu de 1992.

En l'atemptat contra les torres bessones de NY i el Pentàgon, l’11 de setembre de 2001, es va especular que no eren els comandants de les naus afectades quins les pilotaven en el moment dels impactes. Certament, qualsevol pilot de l'aviació civil, intentaria, fins al darrer moment, salvar l'aparell i la vida del passatge i la tripulació. Per tant, o no tenien els comandaments o ja no eren vius. A bord de cada un d'aquells aparells hi anava, si més no, un terrorista que era pilot altament qualificat. Amb experiència, hores de vol i coneixedor de les característiques de l'aparell en el qual s'havien embarcat. Les maniobres d'apropament que els tres avions varen efectuar abans de la col·lisió, en dos d’ells, no es poden fer amb un tutorial de pilotatge ni amb un simulador de vol.

Per molta consideració que ens mereixin les xarxes socials, cap psicòleg s'atreviria a fer una anàlisi mínimament seriós d'un perfil pretès, ni cap psiquiatra podria diagnosticar una possible patologia tenint en compte símptomes virtuals. En canvi, cal tenir present l’aldea global. I no desestimar la possibilitat que pugui ser utilitzada.

La lògica del pànic ens pot fer sortir de polleguera, però, el més racional de tot seria no haver de preocupar-nos del fet que la por formi part de les nostres vides.