Temps de Colònies

Cal veure la cara d'idiotes que fotem tots plegats quan, arribades les colònies del col·legi, anem a acomiadar els nostres fills, a peu d'autocar. Alguns aixequem els braços, saltem i ens movem com si estesi'm arbitrant un partit de bàsquet. Altres, riuen i envien petons. Hi ha qui se'ls hi escapa alguna llagrimeta. Uns quants fan cara de preocupació. I la majoria pensem el mateix sense expressar-ho... Una setmaneta sense haver d'aixecar-se dues hores abans, preparar els esmorzars, vigilar que es dutxin, vestir-los i agafar unes motxilles que cada dia pesen més, és d'agrair. Fins i tot, arribaríem a l’extrem de proposar un homenatge als monitors, per alliberar-nos, momentàniament, de les nostres funcions parentals.

El conductor de l'autocar, és qui més atenció mereix i a qui li dediquem tots els nostres elogis. -És molt simpàtic i molt agradable - I molt afectuós amb la mainada – Ui, té molta paciència – I sembla bona persona – Quan sol ser el mateix de l'any passat!

A vegades trobem l'avi, que s'ha passat 40 anys conduint per aquests mons de Déu, fent de representant d'una empresa de mitjons. - Per quina línia penseu anar, jove? Jo aniria per Martorell! - Que ja hi han fet una autopista, avi! - Si la línia es perllonga o es massifica, el xofer acaba per dir que anirà per la línia recta que és la més curta entre dos punts.

Els nens observen l'espectacle darrere els vidres fumats, com si fossin els pares i els avis els que marxessin de colònies. Quan l'autocar arrenca i en perdem el rastre, comencen a córrer els números de telèfon dels monitors. Ningú no sap com, però, acabem per tenir-los tots.

El que estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra! Quins pares o avis no han dit algun cop a la seva mainada: “No suïs molt! Si te’n constipes, no podràs anar de colònies!” Com si la suor fos d’origen víric o bacterià. Un maleït mes abans de la data de sortida, els hem embolcallat i els hem posat entre cotons. Les colònies costen una pasta i no podem arriscar el que hem invertit per la seva salut amb un trist refredat o unes angines suadores.

Galteres, a part! Sempre hi ha qui no els deixa anar perquè “no sé donde van, con quién van y lo qué hacen”. Em reservo l’opinió per motius de trista convivència i perquè l’article l'hem d'anar acabant.

Fer la motxilla és tota una epopeia. “Mama, que a Sant Llorenç Dosmunts no hi ha platja!” – “Però, hi ha piscina i que no sigui dit.!" A part de tot allò que mai no es necessita i sempre n’hi ha de sobres, la mare s’entesta a entaforar-hi els peus d’ànec, el tub respirador i les ulleres de l’aneguet. Si a Sant Llorenç no hi arriba la mar, ja hi arribarà!

Quan tornen i expliquen a pares, avis i a la veïna del cinquè que maco era tot el que han vist i el bé que s’ho han passat, la família es posa en marxa per anar-hi de vacances. Un mes i mig després, per obra i gràcia de l’efecte “revival”, cap a Sant Llorenç s’ha dit que hi falta gent! Els pares, els sogres i la mainada repetidora, si no per què ho explicàveu, a fer salut!

L’àvia és aquell personatge que, a part d’altres vàlues, treu informació amb una celeritat digna del ministeri de cultura. El nen gran li fa cinc cèntims: “Quan tornàvem a la nit d’una excursió, ens llençàvem vestits a la piscina, i, després, anàvem a sopar, mullats de cap a peus! Molt guai iaia, molt guai! La intervenció del pare és immediata i d’ofici: “L’any que ve, de les colònies, ja en parlarem!”