Postular la caritat

És curiós: les arques dels estats, on van a parar les nostres aportacions contributives, van tant ajustades de pressupost, que tenim que col·laborar en tota mena de causes socials o dedicar part del nostre paupèrrim sou als jocs d’atzar, per si algun dia aconseguim ser milionaris, dedicar-nos al mecenatge i fer obres de caritat. Desprès d’haver acontentat els lladres que pel camí han arreplegat el que han volgut i ho han fotut ben lluny o ho han entaforat, perquè no els pesquessin. No és un plantejament ètic de repartiment de la riquesa. És un error de postulats que ens impedeix, com en matemàtiques, arribar a una solució correcta del problema. Economia de l’absurd, com en diria el professor Estapé.

“PROHIBIDA LA MENDICIDAD EN LUGARES PÚBLICOS”. Aquesta frase era contemporània d'altres com: “PROHIBIDA LA ENTRADA A MENDIGOS I GENTE DE MAL VIVIR”, amb les que el franquisme maquillava els desastres de la postguerra: la fam i les necessitats més primàries.

No tant bèstia però prou convincent fou el “PLAN SUR DE VALENCIA”. En el anys 60 es pressupostava en 6.000 milions (parlem de pessetes) el desviament del riu Túria al seu pas per la ciutat de València. Una de les maneres que es van inventar per finançar el projecte consistia en un segells de 25 cèntims que hi havia que afegir al franqueig de qualsevol carta o paquet postal que sortís de València si es volia que arribés al seu destinatari. De no ser així, l’enviament era retornat al seu remitent o es perdia pel camí. La quantitat recaptada per aquest motiu, en el moment de fer efectiva la faraònica obra, fou considerada ridícula. Uns 250 milions. El curiós del cas és que el servei de correus seguí amb l’emissió de sèries deu anys desprès d’haver acabat la campanya i tot, i, que ja no es penalitzava el fet de no posar-lo, mol ta gent, escaldada per la capritxosa repressió del franquisme va seguir fent-lo servir. Hi havia tants que els col·leccionistes d’avui en dia no els representa cap dificultat el trobar-los.

Ens podríem estendre i parlar: dels donatius per imposició dels raspalls de les esglésies, amb l’escolanet i la safata davant i el vicari o el sagristà darrere per si queia algun bitllet poder-se’l embutxacar. Dels pidolaires professionals associats. Dels recaptes maratonians en els mitjans de comunicació. De l’imprès de declaració de la renda i les seves famoses caselles ‘església’ o ‘altres’. De la coca ensucrada de Sant Julià de Cabrera i del “USTEDES SON FORMIDABLES” d’Alberto Oliveras. I és que som tant bons que ens mereixem un tall de coca en sortir de missa encara que sigui un cop a l’any! Què carai!

Els organismes encarregats del recapte són un capítol a part. Patronats privats com la Sagrada Família que es va començar amb els plànols de l’arquitecte, quan aquests es van acabar seguiren amb els que en Gaudí tenia com a projectes no signats, i, ara, cadascú hi diu la seva. Organitzacions no governamentals que han convertit el dia de la bandereta, així en deien, mentre postulaven en els camps de futbol, amb la setmana de l’enganxina, el llacet i el braçalet. Fundacions privades de personatges coneguts que han patit una infermetat i s’han pogut guarir pels molts calés que tenien.

El sempitern càncer, que l’acabarem curant un dia d’aquests sense saber cóm i perquè! Ni si és víric o verinós. I que per molt de temps hem tingut que sentir l’agulla clavada en el cos i la frase: “Para el càncer!”... Ni un duro!

Tampoc vull que em facin creure que l’ACNUR es desvetlla pels infants del món quan l’ONU compta amb militars disfressats amb cascos blaus i disposats a intervenir en qualsevol lloc del món on també hi ha nens que moren.

Si volen caritat aquí tenen el meu cos quan l’hagin incinerat. Deixaré per escrit que no he trobat places d’hotel al cementiri perquè m’enterressin.