Presumptament normal

Em considero presumptament normal tot i que pel físic no puc vestir les talles més comuns. Llavors em toca anar a les botigues que tenen una mica més de varietat en els números més elevats. Hi ha cadires que sembla ser que s’adapten al cos, però resulta que com sóc una mica excepció en aquest apartat, em toca adaptar-me el que hi ha. Ja fa anys que ho faig i no tinc cap inconvenient per fer-ho. Ja estic acostumat a ser una mica diferent de la resta. Potser noto més la part especial quan toca parlar del Barça o d’altres esports. No hi tinc cap mania tampoc. Si ho trobo per la petita pantalla, si val la pena ho miro i sinó es fa un canvi de canal i no passa res.

Tot i que facin molts anuncis per la televisió jo vaig amb la roba, amb el pentinat i amb el calçat que em trobo més còmode. Obvio les noves tendències, tot i que sempre hi ha un moment a la vida que coincideixes amb el que es porta al teu voltant, però és pura casuística, sense cap intenció ferma.

No fa gaires anys era una persona que es comprava un diari cada dia, però amb l’aparició de les xarxes socials i les diferents posicions que han anat agafant les diferent capçaleres del nostre país, prefereixo anar seguint la realitat a través del twitter. Si hi ha alguna notícia interessant m’hi paro i m’ho miro i sinó endavant, sense cap problema.

No he militat mai a cap partit polític. Segons les opcions de cada moment i la situació i el programa he anat votant a qui veia que presentava una candidatura més d’acord amb els meus ideals. No he sigut fidel a cap partit. Evidentment no és el mateix votar a Albinyana amb el tàndem Nin-Sequera que votar al Vendrell o a Catalunya que hi ha molta més varietat i això s’ha d’aprofitar.

Fa 20 anys que em dedico a escriure periòdicament a la premsa comarcal, criticar potser és el verb més adequat, però només intento aportar el més semblant possible a allò que penso i que no hi hagi gaires efectes col·laterals. És molt fàcil deixar verd el ministre de Madrid, però quan parles de Turismar i et trobes cada dos per tres a la regidora del tema, la cosa és un xic, més complicat, però amb el temps aquest tipus de situacions potser un xic difícil de pair les ha anat sortejant amb certa solvència.

Sempre hi ha les persones que no han entès un borrall del que has volgut dir, però clar això ja passa sovint i ells tampoc en tenen cap culpa. Cadascú arriba fins on arriba i molts lectors no volen sortir d’uns esquemes on s’hi pot viure còmodament. Tampoc s’ho ha plantejat i potser el seu cercle d’amistats no la deixen. Evidentment ningú et llegeix i passa de tu, però a vegades hi ha algun comentari que es nota certa influència d’un text o frase teva. No passa res. Són 20 anys al peu del teclat.

En el fons el meu problema és que escric sobre coses que trobo al carrer. Fanals que no cremen, voreres que no saps per on passar quan plou i vas amb el paraigua, fires que fa anys que han perdut el seu sentit i altres prohoms que tomben per aquesta comarca i que alguns ja fa molts anys que ens coneixem perquè la renovació política és mínima i sempre són els mateixos canviant la corbata. A la resta de gent, ja li va bé. Alguns d’aquests resulta que es presenta a unes eleccions treu un parell o tres de regidors i en realitat els hi suposa una “putada” perquè ara han de fer realitat el seu projecte. Sort que potser s’han quedat a l’oposició i allí tot s’hi val.

Una persona normal que va als concerts que li agraden, encara que hagi de fer uns quants quilòmetres. De petit no vaig tenir la sort de poder estudiar música, cosa que ara estic intentant solventar, però entre els Laxnbusto i Vivaldi, em quedaré amb el primer perquè em diuen molt més que no pas les Quatre Estacions. Potser no té el glamour d’escoltar Wagner, però per mi és indiferent.

Jo escolto allò que em diu alguna cosa, a la resta doncs si hi ha moments que t’acompanyen s’aprofita.

Sóc un de tants que va anar a la Meridiana, però té molt clar que el 28 de setembre serà igual que el 27 de setembre. No hi haurà cap canvi important. Potser d’aquí uns anys, però de moment nosaltres només tenim la raó i com saben els polítics ells són tan pobres que només tenen el poder. La raó et permet aconseguir el poder, però poc a poc i amb una feina ingent de treball dins i fora que s’ha fet, però els de l’altre costat els hi ha semblat ploure. Anirem avançant, omplint d’estelades el que faci falta, però falta el principal que el nostre veí mostri un mínim interès. Avui en dia no crec que tot això se solucioni amb una guerra. Ja ho hem fet fa anys i no porta enlloc. Anirem esperant els propers capítols.