A contra corrent

Quan es va fer públic l’acord de la candidatura Junts pel Sí, li vaig donar moltes voltes a la possibilitat de fer pública la meva opinió sobre tot plegat i ara m’he decidit a publicar-ho, amb  un possible to d’insolència lliurement expressada.

Sota l’eufemisme de llista unitària se’ns vol vendre el pacte CDC i ERC, això si ben amanit, un cap de llista progressista, que no serà president, a continuació dues activistes de l’ANC (que per cert fa un paper ben galdós darrerament) i Omnium, que reben la seva recompensa pels serveis prestats al President, els líders dels partits protagonistes del pacte i a continuació tots barrejats, representants de diverses barraquetes polítiques la representació de les quals es una incògnita, independents de prestigi i els esforçats militants dels partits, per cert ho sento per alguns dels representants d’ERC del Penedès a escalfar cadires, us caldrà seguir perseverant o potser no. I l’artífex de l’estratègia sobiranista d’aquests darrers anys, no vol anar a la llista o no se li ha dit?. O potser es te por que eclipsi la mediocritat d’alguns.

Podríem dir que després de mesos de sentir un discurs d’ERC, avalat per enquestes i les assemblees territorials, de cop i volta amb un decisió presidencialista (avalada pels seus assessors es de suposar ) amb l’aclamació del Consell Nacional  i l’assentiment del Congrés, ens han capgirat com un mitjó, som com diuen alguns els camàlics de la història, jo diria que em posat l’intermitent a la dreta i a seguir la caravana.

Podríem dir que el de la plaça St. Jaume, s’ha cruspit al de St. Vicenç dels Horts i s’ha procurat un matalàs per apaivagar les crítiques a la seva gestió de Govern, entre d’altres fets.

He vist escrit que no es poden fer polítiques d’esquerres sino tenim la independència, aleshores em pregunto que feia ERC al Govern de la Generalitat durant el període 2013/2010, el ronsa?, jo havia sentit que ja creàvem estructures d’Estat, tant aviat hem oblidat la nostra participació i responsabilitat institucional des de el 31, que ja hem arrencat aquest full de la nostra memòria històrica més recent, ara puc entendre la marginació política de gran part dels que van posar el seu talent, esforç i il·lusió en aquells governs d’esquerres.

Tenim pressa per aconseguir la independència i construir un nou Estat, on la justícia social en sigui la base, hi estic d’acord, però la pressa, no es una bona consellera.

Estic convençut que la candidatura de Junts pel Sí, guanyarà amb força avantatge sobre les altres aquestes eleccions, si tindrà majoria absoluta, està per veure, tot podria ser, en cas que no, caldran acords per escollir President, que el porten camuflat dins la llista i formar govern, s’albiren negociacions complicades i més amb un grup parlamentari tant heterogeni com el que tindran.

Anem a suposar que tot surt be, caldrà governar, amb dos eixos el nacional i el social i al mateix temps assumir l’herència de la gestió anterior. Sobre el primer eix cau la responsabilitat de construir estructures d’Estat i van..., la Llei de transitorietat política i un munt de coses més i paral·lelament, aplicar el Pla de mesures socials es a dir recompondre allò que els ajustos pressupostaris altrament dits retallades, han malmès aquests darrers anys, no se si s’ha valorat el cost d’aquest Pla si l’hem de finançar, amb les misèries que ens envien des de Madrid un cop ens han passat el ribot de l’espoli, per llogar-hi cadires.

I caldrà un moment o altre, un cop enllestida la feina hàgim declarat la DUI o no, seure a negociar amb Madrid, qui tindrem a l’altre cantó, els autonomistes recentralitzadors del PP i C’S, o potser els pseudofederalistes del PSOE (llegiu-vos la declaració de Granada per entendre el seu concepte de federalisme) o fins hi tot l’ambigüitat de Podemos, també podria ser que ningú volgués seure a la taula.

Siguem positius i tenim interlocutors, nosaltres voldrem discutir el com i ells el que, com ens ho farem, que dirà la comunitat internacional, estarà pel trencament d’un estat de la UE?, tot i els darrers precedents de creació de nous estats sigui per separació o unificació.

I la clau de la caixa qui la tindrà?, estarà plena o encara seguirem tributant a Madrid, hi ha prou consciència en aquest tema, que faran les grans empreses?. Masses incerteses i poques respostes.

Certament veig difícil que en 10 o 20 mesos siguem independents o estiguem camí de fer-ho possible d’una manera realista, necessitem un suport social que malgrat l’últim CEO sigui del 43%, encara ha de ser més majoritari de manera que sigui incontestable tant internament com a l’exterior, amb una majoria simple parlamentaria no en tenim prou, fora que vulguem fracturar la societat fet que  malgrat els intents dels unionistes, no ha ocorregut fins ara.

Ens cal encara picar molta pedra com es diu comunament, per consolidar i fer créixer la bombolla sobiranista que te més d’estelada i espardenya que consciencia social, ara per ara.

Mireu aquest xafogós estiu he tingut el plaer i la paciència de llegir  el llibre d’en JM Esquirol, “Resistència íntima” i en el capítol VI he trobat aquesta frase “La resistència humana no coneix la victòria, però tampoc exactament la derrota definitiva”. Que cadascú ho interpreti com vulgui.

Resistir es perseverar, lluitar i encara ens queden temps de lluita, es possible que hi hagin ciutadans que el dia 27 tinguin dubtes sobre quina llista sobiranista votar, en aquest cas recordeu la pel·lícula Casablanca quan en Bogart diu allò de “Sempre ens quedarà la CUP”. Be potser la frase no era exactament així.