Pobre Espadaler!

En la presentació al Born del llibre de Josep Benet, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat, vaig estar al costat de Toni Castellà, a qui coneixia d’ençà de la meva estada al Parlament i, sobretot, d’una trobada al Penal de Burgos per commemorar el 75è aniversari de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera.

Davant de l’ambigüitat d’Unió Democràtica de Catalunya quant a la presa de posició del seu partit en relació al procés cap a la independència de Catalunya, li vaig dir obertament: «No us entenc. És possible que els qui us declareu hereus del pensament de Carrasco, el vostre màrtir fundador, pugueu tenir algun dubte de quina hauria de ser la vostra posició?». No va deixar-me acabar: «Avui, n’he parlat a soles amb el Ramon [Espadaler] i ell m’ha dit: “Penses que, sense la presència del Duran, algun dels militants tindria cap dubte a assumir i defensar la independència?”». I van concloure conjuntament que «ningú».

No vaig entendre res. Com era possible que un sol home fos capaç d’infondre tal temença, tal temor, tal paor, tal submissió, que anorrees el pensament, el sentiment de la major part dels militants d’un partit! Per a mi, que sempre he cregut que «d’home a home va zero», ho vaig trobar del tot incomprensible.

Vaig celebrar, doncs, que, finalment, els membres crítics fossin capaços d’encarar-se amb la direcció del partit, millor dit, amb en Duran, atès que aquest l’havia convertit en la seva finca particular (el seu cortijo), on ell i únicament ell regia i governava amb mà de ferro.

Si bé Joan Rigol, Núria de Gispert i el mateix Toni Castellà van saber trencar les amarres que aferrava fortament Duran, ¿per què no tingué valor de fer-ho aquell que, en conversa amb el seu company de partit, havia admès la tirania de l’ocupant de la suite de l’Hotel Palace de Madrid? Un personatge que, en el seu paper de conseller de la Generalitat, s’havia mostrat prou competent i enèrgic en l’exercici del seu càrrec, com era possible que acceptés convertir-se en un simple titella d’un egocèntric com Duran i Lleida?

El paper d’estrassa que li ha calgut fer durant tota campanya fins i tot a mi m’ha dolgut. Com podia dir i defensar allò en què no creia? Les seves paraules i arguments eren un mer ressò de les opinions i dèries del seu líder, un simple altaveu del fill de la Franja de Ponent. Llàstima. Com diria la meva àvia: «N’esperava molt més d’aquest xicotet».

No us estranyi, doncs, que, si m’ha omplert de joia el triomf del Junts pel Sí, sento haver de confessar que me n’he alegrat de la desfeta d’un partit, pel qual sentia un gran reconeixement i respecte, atès que, malauradament, ha caigut en mans dels qui no són fidels a l’ideari polític dels seus fundadors. Comprenc, doncs, que els fills de Carrasco i Formiguera hagin protestat per l’apropiació indeguda del nom del seu pare, el pensament del qual aquells han traït. Ho sento, però ho havia de dir.

Llegiu atentament el llibre de Josep Benet, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat –el  qual vaig desenterrar del seu arxiu–, i veureu que tinc tota la raó.