El wifi i altres punyetes modernes

El wifi és una de les coses que molts establiments d’hosteleria ja inclouen en la seva oferta. Una dada important que fins fa quatre dies era totalment irrellevant. A vegades et trobes en places o espais públics gent, preferiblement joves, toquetejant els seus aparells mòbils i et preguntes quin encant tindrà aquell espai? La resposta és ràpida i senzilla: hi ha wifi.

Tenim aquesta xarxa en alguns transports públics que com t’ofereixen gratuïtament la premsa diària, també et donen una mica de benzina per la vida virtual. Aviat els bancs, oficines públiques i altres establiments ho aniran integren a la seva oferta. És ja el present i una part del futur.

El nostre món viu en una constant actualització on allò que passa al matí al dia següent ja està caducat. Aquesta és la nostra història actual. Minut a minut. La gent que no van tenir la sort d’estudiar català dins la seva formació obligatòria també s’afanyen a aprendre català per comunicar-se amb tothom. Ja poden dir públicament si un dia fa carn d’olla o entremès. Fa quatre dies els cursos de català s’emplenaven solament amb joves que volien entrar com a funcionaris en alguna administració. Ara ja gairebé ja no s’oferten places i els candidats que s’hi presenten ja són de la fornada que tenen el català convalidat perquè són joves.

El proper canvi que ens aporta les noves tecnologies és un ús cada dia més intens de l’anglès. Jo he notat que la gent pot parlar en català o castellà, però sempre ha de recórrer a aquest llenguatge universal per entendre conceptes, signes o simplement per llegir el catàleg d’una botiga d’informàtica. Qui té més poder també acaba imposant la seva llengua. Aquest és un aspecte vital clau. Les llengües no segueixen ni campanyes institucionals ni guerra de tríptics, sinó és el poder econòmic que va imposant el seu perfil i les seves gramaticals a la resta del món.

Ja tenim més mòbils que persones i a mesura que anem avançant són molts pocs els que renuncien a seguir l’evolució d’aquells aparells. Tothom quan al cap d’un parell d’anys veu que aquell aparell se li queda ja obsolet opta per com a mínim un d’igual.

Tothom té por de quedar-se enrera sense whatsap i queda immers en el mar de la ignorància mundial. És així de trist. El problema és que molts cops no sabem ni que dir ni que respondre, per això tenim els emoticonos que ens solucionen aquest paper. També hi ha genis que de tant en tant creen imatges, vídeos sobre tot allò que expressat en paraules ens resultaria un xic complicat.

La nostra literatura del futur no estarà ja impresa en llibres. L’haurem de buscar a les xarxes socials en blogs o simplement recórrer als 140 caràcters del twitter que t’obliga a fer un resum substancial de la realitat. Ja ens va bé perquè així activem el nostre esperit creatiu.

Aprofitant aquesta importància de les xarxes socials, a veure si els polítics en prenen nota i deixen més nets els carrers i places abans de cada eleccions. Posar algun cartell a la via pública és una cosa que encara s’ha de fer, però omplir fanals amb cartelleria ja és una cosa lletja que pot fer més mal que bé en alguns dels casos.

La nostra realitat virtual es va imposant a la real. Potser d’aquí uns anys farem una Via Lliure d’una forma virtual per reivindicar la nostra nació, sense sortir de casa i únicament utilitzant una aplicació del mòbil. Potser tindria igual o més repercussió que no pas la que practiquem físicament en els darrers anys.

El nostre món ja no busca patis d’escola buits per jugar la canalla. Ara estem a la recerca del wifi que pot estar en qualsevol lloc inversemblant. Només s’ha de buscar o vigilar allí on s’hi reuneixen sospitosament uns quants aficionats a les noves tecnologies.

No ens calen ni grans literats, ni articulistes inspirats. només savis que amb 140 caràcters et puguin explicar com va l’economia sense caure en recursos fàcils i amb certa originalitat, només faltaria.