75 anys de la mort del president Lluís Companys

Lluís Companys, home oblidat, menyspreat i vilipendiat durant la llarga nit franquista, és un d’aquests personatges que mereixen una reflexió serena i un judici equilibrat.

Setanta-cinc anys, però, comencen a ser prou anys per poder-nos arriscar a exercir amb capteniment aquesta visió desapassionada.

Desitjaria, doncs, apropar-me a la figura d’aquest personatge que ha merescut al llarg d’aquests seixanta anys valoracions tan diverses de propis i estranys. Per a uns, ha estat acusat de causa de molts dels nostres mals col·lectius. Per a altres, heroi i màrtir de la nostra causa nacional. I per a la major part, un «signe de contradicció» no del tot esbrinat.

Lluís Companys i Jover, nascut al Tarròs, en «terra ferma», fill de pagès, de família benestant, des de l’inici de la seva carrera de Dret a Barcelona va ser atret per l’ideari republicà, al qual es mantingué fidel tota la vida. Fundador de l’Associació Escolar Republicana l’any 1900 en època d’estudiant, milità a continuació a la Unió Federal Nacionalista Republicana, partit que abandonà per passar-se al Partido Reformista de Melquíades Álvarez, però que deixà tres anys més tard quan s’adonà de la tebior en les seves posicions republicanes i pel fet que l’obediència estatal l’allunyava del compromís catalanista, i s’incorporà al nounat Partit Republicà Català. Com a representant d’aquesta organització participà en la Conferència d’Esquerres, de la qual va néixer el març de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual només la mort el va donar de baixa. Un moment àlgid de les seves aspiracions republicanes fou sens dubte l’entronització el 14 d’abril de 1931 de la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament de Barcelona, després de l’èxit republicà en les eleccions municipals, mentre que el president Macià ho feia poc després amb la bandera catalana al balcó del Palau de la Generalitat tot proclamant la República Catalana com a Estat integrant d’una Confederació de Pobles Ibèrics.

Companys també fou fidel a la professió que escollí: la reivindicació de la justícia, en benefici sobretot dels més febles. Si bé, en un principi es decantà per posicionaments de caràcter reformista, ben aviat, davant el comportament intransigent dels governs monàrquics que perseguien despietadament qualsevol reivindicació de la classe obrera, canvià d’actitud convertint-la en molt més esquerranista. Company de batxillerat de Francesc Layret, va seguir les seves petjades en la defensa de la classe treballadora, essent moltes les seves actuacions d’advocat laboralista davant els tribunals per protegir els drets dels sindicalistes de la CNT, fins al punt de ser deportat a Maó a causa del seu compromís sociopolític. L’assassinat del seu amic i mestre el 30 de novembre de 1920 comportà la seva elecció com a diputat per Sabadell, fet que sens dubte encaminà la seva trajectòria política.

Titllat de reformista en els plantejaments dels problemes socials i de tebi en la defensa de la causa catalanista, va tenir sempre la necessitat de desfer aquest malentès i de demostrar la falsedat d’aquesta acusació. La figura de l’Avi, en Francesc Macià, era irrepetible. No era, doncs, gens fàcil esdevenir el seu successor. Companys, des la seva investidura l’1 de gener de 1934 com a president de la Generalitat, tindrà sempre davant l’espectre d’aquell personatge il·lustre, d’aquella figura esvelta, d’aquell rostre bonhomiós, d’aquell cap cobert amb barret senyorial.

Ell, en canvi, petit, malforjat, vestit una mica penjim-penjam i cobert amb la boina pagesívola, no oferia precisament una imatge gaire atractiva.

El moviment insurreccional del govern de Catalunya contra el règim republicà de l’Estat, conegut com el Sis d’Octubre, és un dels successos que han merescut més crítiques per part de l’opinió pública. Com ens recorda Heribert Barrera: «és generalment admès que la participació catalana [...] fou un error del qual, en darrer terme, el president Companys en té la responsabilitat política encara que probablement no en tingui la culpa». La involució conservadora dels governs de centredreta de Madrid que malmetia qualsevol de les iniciatives que emanaven del govern autonòmic català arribà a un punt que va fer difícil les relacions d’ambdós poders. Allò que aquí es legislava era recorregut pel govern central.

Durant el seu període de primer president del Parlament català, s’havien legislat dues lleis importants: la Llei municipal, que atorgava al Ajuntaments catalans una autonomia superior a la de la resta del territori espanyol, i la Llei de Contractes de Conreu, que consistia en una regulació provisional abans d’una llei definitiva que donés resposta a les reivindicacions de la pagesia parcera. Aquesta darrera llei, va trobar una forta oposició de la Lliga Catalana i dels grans terratinents, els quals trobaren el suport del govern de Samper, que l’anul·là per anticonstitucional. Aquest desafiament i intromissió en el dret legislatiu del govern de la Generalitat fou considerat un gran greuge en certs ambients del Principat, pel que suposava de deslegitimació dels seus poders autonòmics.

És en aquest ambient de crispació col·lectiva que cal emmarcar la decisió del president Companys de proclamació de l’Estat Català, dins la República Federal Espanyola, com un pronunciament pacífic per tal de deturar la involució del règim i reconduir-lo a les posicions esquerranes que havien triomfat l’any 1931 quan la implantació de la Segona República.

Tots coneixem les conseqüències que va comportar aquest pas en fals: empresonament, judici i condemna de president i dels consellers de la Generalitat, i anul·lació de l’Estatut de Catalunya. El president Companys, amb la necessitat de demostrar als més radicals el seu compromís envers el país, va calcular malament les seves forces i va prendre una decisió massa arriscada i sens dubte poc política.

La seva actuació durant el període de la Guerra Civil és l’altra punt fosc del seu comportament polític. Si bé, davant l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, el govern de la Generalitat, presidit per Companys, plantà cara als insurrectes, no aconseguí després posar fre als desordres de tota mena que els anarquistes de la FAI dugueren a terme al llarg i ample del país. La creació del Comitè de Milícies Antifeixistes el 22 de juliol podia ser una mesura oportuna per implicar en la lluita antifeixista totes les forces sindicals i polítiques. Però, mai no es podia fer per decret una cessió del poder legítim que només el govern de la Generalitat podia ostentar. Aquesta claudicació i manca de coratge és una de les acusacions més greus que ha merescut el president Companys. Bé és veritat que posà en llocs clau de determinats Departaments del Comitè homes de la seva confiança per evitar mals majors, com fou el munt d’autoritzacions i permisos concedits als no involucrats en la lluita per contrarestar els assassinats, segrestos, confiscacions i robatoris dels qui s’havien fet amos del carrer i imposaven la llei de la venjança, de l’odi i del rancor. Les mesures, però, de recuperació del poder real amb la dissolució de les «patrulles de control» arribaren massa tard, quan ja es podien comptar per milers la llista de les víctimes —moltes d’elles, innocents.

La impotència davant el desordre és la responsabilitat més greu que se li ha retret al president Companys. Malgrat tot, cal preguntar-se, però, si havia altra sortida d’aturar aquelles organitzacions sindicals i obreres, que havent-se fet amb les armes abandonades pels militars revoltats i després d’un primer moment d’haver contribuït a la victòria, una part important dels seus homes, escudant-se en un anomenat comunisme llibertari, incendiaren esglésies, mataren capellans, perseguiren persones de bé pel sol fet de ser creients o dretans, i dugueren a terme tota mena de trapelleries, confiscacions, saqueigs i robatoris. La via que adoptà potser era l’única possible en aquells moments: mirar de reconduir la malmesa situació amb peus de plom, cosa que va aconseguir només a mitges.

Una vegada a l’exili, molts continuaren acusant-lo de la desfeta. És ben curiós que hagués de ser la violació del dret internacional d’asil polític, amb les conseqüències que comportà de judici sumari i condemna, el fet que donés al president Companys la possibilitat de rehabilitació i de desmentiment de la fredor catalanista.

Tots sabem fins a quin punt la venjança dels vencedors s’acarnissà en la persona del president de la Generalitat. Els franquistes no pararen fins a aconseguir que fos detingut pels alemanys i el fos lliurat a Hendaia. La dèria de Companys per trobar el seu fill, malalt mental, perdut durant el seu trasllat a un sanatori del sud de França, facilità la detenció. Dos mesos més tard, després d’una parodia de judici, fou executat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

El seu comportament davant el tribunal i la seva fermesa moral davant el piquet d’execució van ser més que suficients per desfer el malentès continuat de la feblesa en la seva militància catalanista. Veus de les més crítiques es rendiren davant d’aquella mort heroica. Per això, la seva figura resta viva, encara avui, enmig del nostre poble.