-
Què t'anava a dir
-
Miquel Casellas
- El Vendrell
- 22-10-2015 18:52
Imatge aèrea del Vendrell. Eix
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Nosaltres que no volíem que la cosa sortís mai de la seva mare ens hem donat compte que s’ha fet gran aquest invent. Totes les persones que en els darrers anys s’han establert a casa nostra ja són més nombrosos que nosaltres mateixos i els hem de tenir en compte. Nosaltres sempre hem tingut una mica d’endogàmia i tot i que som bona gent i hem deixat que algú entrés en els nostres cercles, sabíem que aquest nous fitxatges seguirien les nostres consignes i no sortirien de les ratlles vermelles marcades.
En els nostres bars, petits restaurants i comerços hem anat vivint. No havíem de pagar ni un cèntim de lloguer i amb el que anàvem fent de caixa ens podíem moure còmodament en aquesta societat. Qui més qui menys tenia un terreny aquí o un solar allà que podia vendre fàcilment i aconseguir uns diners per posar al banc i amb els interessos alts anar fent. No calia res més.
No hem necessitat ni grans inversions, ni grans negocis amb les portes obertes durant un parell o tres de mesos a l’any podíem la resta dels 12 mesos i no passava res. No teníem grans pretensions i la creació de grans empreses era un risc que no calia córrer perquè tot era més fàcil i senzill. De mica en mica, vàrem anar descobrint que llogant el negoci a uns preus un xic elevats podíem viure millor i no cal romandre allí al peu del canó.
La vila, la comarca, les urbanitzacions anaven creixent i tot anava sobre rodes
No calia fer grans avingudes, ni les voreres gaire grans. El més justet perquè la gent anés passant sense molestar. Com no hi havia gaire espai doncs es planta el fanal al mig i ja està. Tampoc hi passa tanta gent per aquestes noves zones urbanitzades de la vila.
De mica en mica van venir les grans superfícies comercials. La vila anava veient com el Caprabo s’anava situant estratègicament al voltant del poble. Tot seguit les botigues es van haver d’anar espavilant si volien recuperar aquests clients que teníem. La cosa ja no anava com abans, però encara s’anava tirant, però poc a poc es van anar apareixent noves superfícies amb preus més econòmics i lloc proper per aparcar. Davant aquest repte es van crear zones per deixar el cotxe al voltant del nucli central del municipi perquè la gent hi pogués deixar el cotxe. La cosa va continuar i en aquesta lluita per poder competir amb les noves superfícies va resultar que un dels preus claus era el lloguer de locals que ja no es podia mantenir com nivells anteriors perquè el benefici havia baixat. Per altra banda, la pressió fiscal del municipi també anava augmentant. Es donava la pura casualitat, que això no passa mai, que tots aquests que els hi havíem estat venen solars i casetes també volien equipaments per estudiar, practicar esport, anar a teatre i un llarg etcètera. Aquests urbanitzacions que van sortir al mig de la muntanya també reclamaven els seus drets, no faríem un greuge amb aquests nous veïns que per pura casualitat també volien els serveis com la gent del centre de la vila.
De mica en mica anava creixent com qui no volia la cosa. Els de sempre vivien on sempre intentant no passar gaire lluny de la Riera de la Bisbal i la resta segons les ganes i el nivell adquisitiu escollien la zona. Uns volien grans cases amb grans piscines i econòmics, doncs Mas Borràs i Mas Astó; altres volien un lloc tranquil no gaire lluny del Mar, doncs tocava el Romaní i de mica en mica anava el poble creixent i creixent.
En el tema polític, hi havia les famílies de sempre i algun de nou per allò de recollir vots entre els nouvinguts. Era qüestió de fer grans festes si podia ser gratuïtes per aquests col·lectius que cada dia tenien un pes més important dins el municipi, però era una cosa senzilla. Quan tocava doncs es quedava bé amb uns pocs d’aquest grup i a l’hora de les eleccions tot anava rodat.
El temps passa, Va arribar un punt quan ja no es podia controlar la majoria des d’una minoria. Van sorgir un farcell de partits al consistori que representaven aquests nouvinguts. No era com abans que amb un parell o tres dins les llistes dels partits tradicionals es podia aprofitar aquest vot dispers. Ara ja no. S’han fet grans i els seus cabdills ja no manen ni a l’escala de veïns. Aquesta és una història d’un poble que no volia fer-se gran, però ves per on no ho va poder evitar.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!