Quan la política és una telenovela

A l’última entrada parlava de l’Eixample Nord i ara és adient seguir-ne parlant, perquè els aconteixements s’han precipitat des de llavors. De vegades la política local sembla una telenovela, i per mostra el capítol següent.

Però anem a pams: què és l’Eixample Nord? Doncs és un sector urbanístic inclòs al Pla General vigent de Vilanova (redactat el 2001, quan governava el tripartit -PSC, Esquerra i Iniciativa-), situat al nord de la ciutat, entre la Ronda Ibèrica i la C-31. És un sector de vora 106 hectàrees (aproximadament un terç de la ciutat actual), i s’hi preveu la construcció, d’acord amb el pla vigent, de 7.341 habitatges, gairebé 60.000 metres quadrats de sostre comercial i més de 400.000 metres quadrats de sòl industrial. Per fer-nos una idea, segons les últimes dades publicades per l’IDESCAT, Vilanova té actualment 32.750 habitatges (dels quals 26.586 estan habitats permanentment, 3.348 estan buits  i 2.816 són segones residències). La construcció de l’Eixample Nord, doncs, significaria augmentar en un 22,4% el nombre d’habitatges existents. Per posar-ho en context, també, aquest projecte urbanístic és el segon més important a Catalunya després de Barcelona World.

El Consorci de l’Eixample Nord es va crear el 2007 (durant el segon mandat tripartit) per impulsar la urbanització d’aquest sector, i hi són representats l’Ajuntament de Vilanova, d’una banda, i l’Incasòl, de l’altra (l’Incasòl és un organisme públic adscrit a la Generalitat que es dedica a la promoció de sòl residencial, entre d’altres). Fins a les darreres eleccions municipals (del mes de maig), el Consorci constava d’un representant de cada grup polític municipal (aleshores n’eren 5) i 5 representants de l’Incasòl, i les decisions s’havien de prendre per unanimitat dels 10 representants. Per què era important, això? I quina intenció tenia? La intenció era que hi hagués unanimitat entre l’Ajuntament i l’Incasòl, i era important perquè només que un dels representants no estigués d’acord amb l’acord (valgui la redundància), aquest no podia tirar endavant. Val a dir que, tot i que el Ple de l’Ajuntament és qui té la última paraula en matèria urbanísitica, és el Consorci qui ha de fer una proposta de desenvolupament del sector de l’Eixample Nord, i elevar-la al Ple perquè la validi. De fet, la la proposta que el Consorci volia dur a Ple l’abril de 2014 (i a la qual la CUP es va oposar) preveia construir-hi més de 7.600 habitatges.

Tot això com a preàmbul (i encara podríem explicar moltes coses més) del que ha ocorregut en el darrer mes.

El que ha ocorregut és que, i ara ens hem de remuntar al mes de juliol, amb el nou govern municipal calia aprovar nous representants al Consorci, de la mateixa forma que es fa al principi de cada legislatura per a tots els organismes dels quals l’Ajuntament forma part. Al ple de juliol es van aprovar els representants de gairebé tots els organismes, excepte els del Consorci de l’Eixample Nord, que a última hora el govern va retirar de l’ordre del dia.

No va ser fins al ple d’octubre (tres mesos després) que va portar una proposta de nous membres, en la qual també incloïa la modificació dels estatuts del Consorci per ampliar el nombre de representants municipals de 5 a 7 (per tal que tots els grups actuals hi fossin representats), ampliar el nombre de representants de l’Incasòl també de 5 a 7 i canviar el sistema de presa de decisions, de manera que no calgués la unanimitat i n’hi hagués prou amb la meitat de vots més un. La idea del govern era que es designaven 5 substituts dels representants que hi havia fins ara, i que s’instava a aquests a modificar els estatuts en aquests dos termes (ampliació de membres i substitució de la unanimitat per majoria simple). Cosa ja d’entrada estranya, perquè els representants tenen llibertat de vot dins del Consorci, però era com si el Ple els donés el mandat de votar en un sentit determinat.

La CUP hi va votar en contra, no per negar-se a ampliar el nombre de representants de 5 a 7, sinó perquè la fórmula de presa de decisions deixava l’Ajuntament en una posició de debilitat respecte l’Incasòl. Només calia que un representant de qualsevol grup municipal votés el mateix que l’Incasòl perquè les decisions tiressin endavant. Per entendre la situació de debilitat en aquest escenari, cal saber també que l’Incasòl té uns drets d’edificació adquirits a l’Eixample Nord que deriven d’un conveni signat l’any 2006 perquè no s’edifiqués la Platja Llarga, espai entre Vilanova i Cubelles que es va decidir protegir pel valor natural i paisatgístic que té. Aquest canvi de cromos fet el 2006, doncs, hipotecava el futur de la ciutat, i reconeixia un deute entre l’Ajuntament i l’Incasòl que deixa a l’Ajuntament en una posició de debilitat davant d’aquest organisme. A causa d’això, doncs, ambdues institucions no estan en igualtat de condicions actualment, i la pressió que té l’Ajuntament per complir amb aquest conveni és molt gran, perquè d’anul·lar-ho suposaria o bé deixar que es pugui construir a la Platja Llarga o bé pagar un deute de l’ordre de 50 milions d’euros (gairebé tot el pressupost de l’Ajuntament d’un any) a l’Incasòl.

Per tot plegat la CUP va votar en contra de la modificació dels estatuts. El Ple va ser tens (ho podeu comprovar en aquest vídeo -a partir del minut 5:40-), i el govern ens va acusar de deslleialtat institucional per no votar-hi a favor. Tot i així, el punt es va aprovar (tots els altres partits van votar a favor, excepte SOM Vng, que es va abstenir), i el Consorci s’havia de convocar novament. Però com que hi havia la possibilitat que el representant de la CUP bloquegés el canvi d’estatuts i encallés el procés, el govern proposa ara substituir el representant de la CUP per un regidor del PP (el partit amb menys representació al ple). També proposa modificar el sistema de presa de decisions, de manera que calguin dos terços dels vots per aprovar un acord (i no la meitat més u com fins ara). Tot això sense consultar-ho abans amb la CUP (que és el partit de l’oposició amb més regidors), sinó només amb la resta de partits. I ens n’assabentem a tres dies hàbils del Ple, que és dilluns que ve, a través de la convocatòria de la junta de portaveus.

Certament, la situació és complicada d’entendre, però un cop digerits els fets hom pot concloure amb relativa facilitat que la intenció del govern és deixar els grups que no estan d’acord amb la urbanització de l’Eixample Nord fora del Consorci per poder tirar endavant aquest projecte. És legítim? No sé què dir-vos. No és il·legal, evidentment, però demostra molt poca capacitat de diàleg, i una nul·la voluntat d’afrontar el problema de socarrel. I el problema és que aquest sector, tot i que es planifiqui, no es construirà mai, o es construirà a mitges i es convertirà en un barri fantasma com tants d’altres que té Vilanova (Solicrup, Llimonet, Sant Jordi, etc.). I per què? Doncs perquè no hi ha demanda ni diners actualment per aquesta quantitat d’habitatges.

La qual cosa ens demostra (i aquesta ja és una conclusió personal) que per alguns la política consisteix en això, en sortir del pas el més airosament possible dels problemes, sense afrontar-los, i passar-li la patata calenta al següent, deixant que el problema es resolgui més endavant, un cop tot s’ha embolicat fins a l’extrem i el problema és tan gran que només té una sortida, que sol ser una sortida dràstica. Cosa que, com comprendreu, no és el millor per la ciutat ni per la gent que hi vivim, però permet perpetuar-se al poder i anar-se tirant les culpes l’un a l’altre.

Ens trobem doncs a les portes d’un nou ple, el de novembre (que tindrà lloc dilluns que ve) que es preveu tens, i que posarà de nou un pedaç a un problema que és molt més greu que no pas deixar la CUP fora del Consorci. Un problema que tindrem sobre la taula un altre cop quan venci el conveni amb l’Incasòl (a finals de l’any que ve, després de dues pròrrogues), i que en cas de solucionar-se com el govern vol (planificant la urbanització de l’Eixample Nord i deixant que es construeixi ni que sigui només un sector) hipotecarà de nou el futur de la ciutat, consumint un recurs no renovable, escàs i valuós (el sòl urbà) per perpetuar un model de creixement econòmic caduc basat en la construcció, que ha demostrat generar riquesa (per a uns a curt termini) i misèria (per a la majoria) a llarg termini. Tot això sense consultar abans els veïns. Tot molt democràtic i normal.

Dilluns que ve potser acaba un capítol d’aquesta telenovela, però la sèrie continua, tant al Ple com al carrer, on la ciutadania pot exigir ser consultada sobre un tema que l’afecta (d’acord amb la nova llei de consultes catalana), pot bloquejar la construcció d’aquest espai com ja va fer amb la Platja Llarga o pot veure impotent com s’urbanitza un dels pocs sectors que queden lliures de construir a costa d’una factura que pagaran ells, els seus fills i els seus néts. Tot per no solucionar les coses d’arrel i no aprendre dels errors del passat.