Es l’hora del pacte federal

La imatge de l’estiu, talment una imatge bíblica al segle XXI, la fila inacabable de gent fugint de la repressió, l’ odi, la fam, i la mort, ha remogut  l’opinió pública de l’Europa civilitzada.

Milers, centenars de milers, descendents dels nostres ancestres, que com fa milers d’anys iniciaren una emigració cap als territoris que avui coneixem com “Europa” procedents del Creixent Fèrtil, de la vella Mesopotàmia, entre el Tigris i l’Èufrates, avui massacrats no només per les guerres si no pel rebuig i la intolerància, han refet com fa milers d’anys, el camí, el mateix camí, cap a la recerca de noves oportunitats, cap a la supervivència.

Ultra la brutalitat de les imatges, que han sacsejat consciències, però per sobre de tot, les intel·ligències, el que ha posat de manifest  la corrua de gent que saltant fronteres, tanques, filats, cordons policials, instal·lant-se en la vella Europa, és la caducitat  d’alguns conceptes que havíem suposat, que encara eren vius entre nosaltres. Avui “fronteres”,”independència”,”sobirania”, són valors menys absoluts.

La massa de nous arribats, tan li fa si refugiats, perseguits, o simplement a la recerca del somni d’una vida millor, dispersats capilarment  incorporant-se al viure diari, ordinari, dels països d’acollida, ha posat de manifest tan que Europa és un territori compartit, com que els drames de Lampedusa, Lesbos o els de la frontera amb Turquia o Sèrbia, són problemes de tots, problemes d’Europa, de tal manera que han dut al “Govern” d’Europa a assumir i ordenar la acollida i assignar de manera obligada unes quotes a tots els Països de la Unió.

Les resistències físiques com l’intenta de tornar a construir “murs” a Hongria….sobrepassats per tot arreu, fan evident, que els  principis que eren intocables al segle XIX, per la construcció dels Estats-Nació, son avui obsolets.

També han sigut inútils les resistències conceptuals, ben diverses a Europa, amb un nexe comú, “nosaltres sols”, o be primer “nosaltres”, que s’han sentit a l’Est, també a la França Republicana, o a països amb moviments emergents partidaris de restablir barreres i/o proteccions.

Han fet tard! La realitat mostra que els partidaris de l’aïllament,de la separació, amb formes diverses, a diversos països del Continent oposant-se al corrent de la Història i a la voluntat majoritària dels ciutadans de la Unió, han quedat desbordats, sobrepassats. I la imatge, que no podrem oblidar de les organitzacions “non profit”, i els milers de voluntaris espontanis, repartint menjar, aixoplugant i donant cobertura als nous vinguts, ha posat de relleu la profunditat i la duresa del debat que a tota la Unió esta relegant els vells conceptes, tot substituint-los pels de compartir, cooperar i participar. Son els nous vectors que justifiquen Europa. Que la fan imprescindible.  Ho sabíem, però la magnitud del drama d’aquest estiu ho ha posat de manifest, ho ha confirmat!

Paradoxes de la història, mentre això passava a Europa, a Catalunya un moviment “emergent” que pretén restablir l’Estat-Nació, (-sols anirem millor-), ha imposat una evolució política des de un suposat “dret a decidir” com a excusa, des de les manifestacions massives, els eslògans successius, el 9-N, inclòs el plantejament d’una candidatura de salvació del president.  Hem vist la polarització creixent de la posició “independència”, fins a un plantejament clarament insurreccional de desbordament de la legalitat, que passava per convertir unes eleccions al Parlament de Catalunya en unes eleccions “plebiscitàries”, per anar clarament a la separació.

El cert és que des de 2010 fins ara hem tingut 3 eleccions a Catalunya, aquelles en que el president, talment Moisès, ens cridava a votar-lo per dur-nos a la terra promesa. El resultat es que des d’aleshores i constantment,  els Partits que recolzaven el President o la independència, han anat minvant en suport Parlamentari, malgrat les invocacions a la rebel·lió, a la desobediència i  a superar el marcs legals pactats.

Avui després d’ una extraordinària polarització, els resultats no permeten majoria de diputats sense afegir  la CUP anti-sistema, ni per elegir president. Tampoc hi ha majoria de vots reals, per tant  si les eleccions eren un plebiscit, es impossible  una via cap a la “sobirania plena”.

Eduardo Mendoza en un article recent molt lúcid, diu que els dos arguments, -evidentment es tracta dels principals-, esgrimits per els partidaris de la separació, l’econòmic és ben discutible, i el de la llibertat una fal·làcia. Es innegable que Catalunya ha votat lliurement desenes de vegades des de el restabliment de la Democràcia.

Hi ha però, des de el sobiranisme militant,  un gènere d’arguments, tals com la “voluntat d’ un poble”, la “dignitat”, “som una Nació”, “tenim dret a construir un Estat”, més conceptuals que materials.

La realitat avui  tardor de 2015, després de tres eleccions amb el mateix fil argumental, és ben diferent. Veiem que ni la realitat a Europa, tan contrastada per les vicissituds de la Història, precisament aquest estiu, ni els resultats electorals després de dur al paroxisme el debat identitari i sobiranista, condueixen cap a la separació, no donen cobertura política, moral, ni legal a l’exercici de la sobirania, a la separació, i la formulació “millor sols”, ni donen arguments solvents per seguir insistint en el mateix plantejament.

Ben al contrari, tal com dèiem alguns al 2010 el resultat d’aquesta aventura és el vaixell contra les roques, resultat desastrós després de tanta pressió ambiental, amb un aparell de propaganda exagerat i uns mitjans públics descomunals, obviant la neutralitat i la obligació de donar, també,  oportunitats als defensors d’un altre raonament.
Obliga a refer el plantejament. Obrir la reflexió incorporant conceptes com participació, cooperació i accions com sumar, afegir i compartir.

És a dir federar.

Es l’hora de noves majories polítiques al Parlament, majories àmplies decisives, per nous models per a: organitzar el país, resoldre el conflicte Catalunya-Espanya i contribuir a la organització d’Europa.