Quan siguem independents això no passarà

En la nostra comarca com passa arreu hi ha un seguit de personatges que es dediquen a col·leccionar diferents càrrecs ja siguin amb retribució o sense, però la seva gran passió és figurar com a president, gerent, coordinador, cap de o similar. Després resulta que potser a l’hora de la veritat potser seran els qui fan realment la feina o tenen els seus fidels comparsers que són els que s’ho curren. Aquests segons no els veuràs ni tan sols a les fotos.

Potser si arribes abans d’algun acte estaran allí preparats perquè tot quedi bé. En les xarxes socials els seus incondicionals els trobaràs defensant les postures del líder, intentant aniquilar de l’espai virtual qualsevol crítica al seu màxim cabdill. L’escollit no perdrà el temps amb aquestes xorrades, per això té entrenats els seus acòlits.

Molts cops hem criticat les dictadures d’esquerres i les de dretes perquè, entre altres coses, a l’hora de votar el prohom aconseguia en els nivells més baixos un 90 % de sufragis dels votants. Doncs no cal anar tan lluny perquè això ho tenim a casa nostra en partits presumptament democràtics i en entitats presumptament sense afany de lucre, un terme que sempre m’ha resultat força curiós. En alguns casos m’ho crec totalment i en altres tinc els meus dubtes d’aquesta forma legal amb nom tan solidari com l’obra Social de la Caixa. Però estem en un país i en una època en què hem de tenir fe com sempre ens ha ensenyat la nostra Santa Mare Església. On no arriba la raó hi hem de posar les dosis de fe que facin falta per no sortir de les directrius dels nostres cabdills inviolables.

Si en el llarg camí de naixement, formació, refundació, actualització, adaptació del líder que pot arribar a durar fins a 50 anys en els casos més venerables, algú pel camí se li ha acudit fer una mica d’ombra al nostre déu mundà, el més possible és que les bones paraules i la democràcia interessada l’hagin portat a abandonar el partit l’associació o l’ens en qüestió. La propera fase és que aquest díscol si té carisma, diners i contactes amb els poders establerts creï la seva pròpia entitat i té el risc d’actuar com ha viscut la seva pell, però ara ell és el protagonista i no tindrà pietat.

La versió més divertida de tot plegat són les dedicacions dels polítics que si un 100%, un 80%, un 50% i tot el que hi vulguis posar, però si us hi fixeu no acostuma a baixar mai del 50%. Hi ha persones il·lustres que jo admiro sincerament que en entitats diferents estan al 100%. Jo els veig uns grans pencaires, uns herois de la feina. Uns professionals que necessiten com a mínim un carrer al seu nom en un nou espai urbanitzable. Evidentment si tu que dediques tot el temps laboral a un lloc de treball, has d’agafar la resta d’hores diàries  per dedicar-ho a l’altre lloc de treball. Admirable.  Evidentment quan veus que això està lligat amb les nòmines ho acabes entenent perfectament. Per tot i això es mereixen que un es tregui el barret davant aquests prohoms actuals que doblen el 100% d’activitat.

Un dia em deia un polític que evidentment ell tot el dia fa política. Des de que surt de casa i algú li pregunta quan arreglaran el seu carrer fins que arriba el despatx i atent les visites concertades. És molt difícil posar-se al pit un cartell amb les paraules obert i tancat.  Certament és molt complicat limitar la dedicació d’un polític a un percentatge que estigui relacionat amb la seva acció. Hi ha polítics que poden estar hores i hores escalfant el despatx i que cap acció generada per la seva mà superi aquest espai físic. Altres tot i estar en mil llocs no paren de moure els mecanismes amb noves iniciatives i accions de cara al present i al futur. Però aquí encara valorem més les hores que estem asseguts al davant de l’ordinador que no pas els resultats que es puguin aconseguir de la nostra tasca. Aquí encara tampoc hem superat el segle XX i potser ni el XIX, però amb el temps ens actualitzarem.

Un dels temes que sempre m’ha fet gràcia de la nostra classe política és per una banda aquesta duplicació i triplicació de càrrecs. Jo crec que el dia que siguem independents, haurem de fer dissabte  una mica dins l’administració. No cal que hi hagi tantes entitats supramunicipals. Si hi són no cal tants polítics que cobren de dos o tres llocs quan els pobres ciutadans en prou feines en cobren d’un i gràcies. Tenim una saturació política que fa por i ens costa un ronyó. Hem de seguir pagar com a bons ciutadans els estacionaments de polítics en consells comarcals i diputacions i altres històries. Suposo que quan siguem independents tot això ja no passarà.