Sobre el comiat d’en Carles Capdevila: tenim ARA per estona!

La celebració dels cinc primers anys de vida del diari ARA ha coincidit amb la retirada per motius de salut del seu director Carles Capdevila que s’ha acomiadat de la seva redacció amb l’emotiu vídeo que us adjuntem i que en Jordi Évole retuitejava, entre comentaris d’admiració, ara fa uns dies.

Fa uns sis anys vaig poder veure en Carles Capdevila fent una xerrada en un institut de Manlleu, a Osona, ben a prop del seu poble natal. En aquell moment era molt conegut pel seu programa de radio “Eduqueu les criatures” i recordo perfectament com vam riure i com vam rumiar tots els assistents mentre ell enllaçava anècdotes de la vida personal, familiar i professional amb un magnífic discurs sobre l’educació, tan rellevant en el fons com senzill la forma. Si voleu saber de què us parlo, només heu de veure el video que ha esdevingut viral des de l’agost (1,5 milions de visites a data d’avui) en què es recull un monòleg molt semblant a aquell: Capdevila en estat pur.

Aquesta faceta de comunicador divertit i molt ocupat en l’univers educatiu va fer que molts arronséssim el nas quan vam veure que es postulava com a director d’un projecte tan poc prometedor com el seu nomenament: un diari en català i en paper que naixia, a més a més, tot just quan el fets posaven de manifest que les apocalíptiques  previsions econòmiques d’en Santiago Niño Becerra no eren, com molts pregonaven, una versió postmoderna, calba i amb ulleres de les de Nostradamus, sinó una crua realitat.

En contra de tot pronòstic, en Capdevila i el seu equip han aixecat en cinc anys un diari modern en contingut i disseny i amb una línia editorial que ha situat l’educació en el mateix ordre de prioritats que l’economia, la política o els internacionals. A mi em dóna la sensació que l’ARA té, com en el seu dia va passar amb El País a Espanya,  molt de diari generacional, el d’una generació de professionals i col·laboradors que ja no comencen el seu relat sobre el món amb la transició postfranquista i que han sabut captar l’esperit d’una generació més precària en allò material, menys dogmàtica en la seva ideologia, més positivament relativista en les relacions interpersonals i menys acomplexada en la seva mirada sobre el país que ha trobat i el que desitjaria deixar als seus fills.

Des de la seva columna, d’un subjectivisme inusual en els escrits d’un director de diari, en Carles Capdevila ha vist com l’ARA passava de la dubtosa categoria d’experiment a situar-se com el tercer diari preferit pels lectors per informar-se, després de  La Vanguàrdia i El Periódico, i com el tercer  diari digital més emprat per informar-se de temes polítics, després de El País i La Vanguardia, segons la primera onada del CEO del 2015. Sens dubte, a més a més, alguna cosa haurà tingut a veure l’ARA amb la seva presència i, sobretot, supervivència amb el part sense epidural de l’edició catalana de La Vanguàrdia i de l’edició digital en català de El País, després del canvi de tendència que va significar, per a la premsa en català, l’aparició de l’edició catalana de El Periódico de Catalunya.

Tot plegat, no és poca cosa per algú que venia de fer un programet sobre nens, com ell mateix explica, foteta, que li deien molts col·legues. I ho ha fet sense perdre un to sorneguer i pròxim poc usual entre gent de tan ínclita categoria (em refereixo a la de directors de diari), un to que ha estat capaç de mantenir intacte fins que ha entrat a quiròfan, tan si parlava de la seva malaltia com si ho feia de les tribulacions dels pares i mares imperfectes i maldestres que aquí i allà, ara i abans, només ho intentem fer el millor que sabem i podem.

Apa Capdevila!, espavila i posat bo que ja et notem a faltar! I una abraçada, com els teletubbies...

Un subscriptor de l’edició digital de l’ARA i qui s’hi apunti.

No es d’estranyar que el seu video amb un monòleg similar a aquells hagi esdevingut viral amb 1,5 milions de visites a dia d’avui