El federalisme canadenc i l’encaix de Quebec

Desitjo parlar del federalisme a Canadà i l’encaix del Quebec, una situació que és comparable en molts aspectes amb allò que ocorre avui a Catalunya. Els últims anys han marcat una gran diferència pel Quebec. Vint anys enrere els quebequesos van votar en un referèndum, amb una pregunta llarga i complicada d’entendre, però amb la qual, en essència, es volia saber si el Quebec volia ser un país independent. Els resultats de la votació van ser molt ajustats i molta gent va creure que en un nou referèndum guanyaria l’opció independentista. No obstant això, això no va passar.

Actualment hi ha una certa estabilitat a Canadà i ningú no demana un altre referèndum però existeix una paradoxa: encara que l’independentisme al Quebec és molt menor que fa 20 anys, al mateix temps els quebequesos se senten menys canadencs que mai. El sentiment d’identitat canadenca ha baixat i ha pujat el sentiment d’identitat quebequesa. El federalisme ha fet que els quebequesos se sentin menys canadencs que mai. És una bona i una mala notícia, depèn de com es miri.

La causa d’aquesta situació es pot trobar a les bases institucionals de la condició federal del Canadà. Aquesta estructura de matriu federalista, converteix l’argument independentista en una qüestió poc creïble. Existeix un alt nivell d’autonomia legislativa i administrativa per part de les regions, amb competències exclusives en educació, salut, codi civil, recursos naturals, policia, ordre públic i relacions laborals.

També existeix un alt nivell d’autonomia fiscal amb un percentatge de recaptació del 80% de recursos propis. L’altre 20% prové de transferències de l’estat federal, amb pocs condicionants. No obstant això, el federalisme és més que les institucions. Hi ha dues aproximacions o punts de vista que es corresponen a la política desenvolupada pel Partit Liberal i la desenvolupada pel Partit Conservador en les últimes dècades.

El Partit Liberal va governar de 1993 a 2005 i va desenvolupar programes nacionals i estratègies amb el punt de vista d’afavorir la unitat nacional. La idea era que el govern de Canadà estigués present i visible al Quebec de manera que els quebequesos desenvolupessin sentiments d’identitat canadenca. Paral·lelament, el govern del Quebec va desenvolupar programes nacionals en àrees on el govern té competències, dirigides a reforçar la identitat nacional quebequesa.

El partit conservador ha governat els últims nou anys, amb un estil que s’ha anomenat federalisme obert, que funciona com a compartiments estancs. Els conservadors creuen que el federalisme és més segur si cada nivell de govern se situa en les seves competències específiques, que estan establertes en dos articles de la Constitució. Cada nivell de govern és autònom en el desenvolupament d’aquestes competències. L’estat federal es comporta com si no fos necessari parlar entre els diferents nivells de govern. Així el govern federal s’ha concentrat en les seves competències: macroeconomia, justícia, llei i ordre i política exterior.

Jo no sóc partidari dels conservadors però la seva aproximació ha fet disminuir la intensitat del conflicte a Quebec. Probablement perquè ha ajudat a reduir el suport a l’independentisme i els continus conflictes amb el govern quebequès, encara que al mateix temps ha disminuït el sentiment identitari canadenc.

El suport a l’independentisme es situa actualment al voltant del 34% al Quebec. Aquest declivi no s’explica només per les polítiques dels governs federals; és també resultat de canvis interns al Quebec. Un exemple són els joves. Alguns polítics sobiranistes deien que els partidaris de la unió moririen i que els joves serien cada vegada més independentistes, però no ha estat així. Els joves que als 20 anys eren més independentistes ara no ho són als 30 anys. Potser perquè tenen responsabilitats professionals i família, o han tingut temps per recapacitar, o per les experiències dramàtiques que es van viure els anys noranta amb les negociacions entre el Quebec i Canadà.

Malgrat tot això, la federalització de Canadà ha afeblit el sentiment canadenc. Alguns canadencs pensen que ha fallat la política de reconeixement. Molts francòfons quebequesos senten que són una nació i preferirien ser un estat independent, però els anglòfils no se senten així i creuen que un estat independent comportaria uns costos elevats. Per això la Constitució no reconeix el Quebec com una nació, encara que molta gent pensa que si el reconeixement es fes, els quebequesos se sentirien més còmodes a Canadà. Aquesta realitat es transmet a les noves generacions a través de les escoles. El poc sentiment d’identitat canadenca també és el resultat de la construcció nacional quebequesa a través dels símbols, que ha estat molt reeixida. Actualment tot es diu nacional a Quebec: la capital, l’assemblea… i encara que el Partit Liberal que governa Quebec no és independentista, sí que pensa que Quebec és la nació i Canadà és l’estat.

En relació a la situació de Catalunya, sento aquí com si estigués vivint el mateix que va succeir a Canadà fa vint anys. Penso que és necessari el compromís i avançar en alguns aspectes. Però cal marcar límits. A Canadà es té molt clar que no es pot anar més enllà en la descentralització i les discussions sobre la Constitució són importants, però molt perilloses. A Canadà existia una forta convicció que l’independentisme canviaria amb la reforma constitucional, en un moment en què un 60% dels quebequesos volien la separació.

Quan veig Espanya penso que fan falta més relacions intergovernamentals i malgrat que a Canadà no es discuteix aquesta qüestió entre els governs, existeixen xarxes establertes entre diferents nivells administratius, on la comunicació és permanent i existeixen contactes i oficines intergovernamentals. S’ha dit que tot és perfecte en el federalisme quebequès però hi ha coses que no m’agradarien per a Catalunya.

Viurà Catalunya una paradoxa com la del Quebec? És difícil de dir. En relació al federalisme, és veritat que encara hi ha coses que no funcionen però és un procés en construcció que serveix per gestionar problemes complexos. Les solucions no són fàcils ni ràpides. Cal mirar a llarg termini. El més important és anar generant cultura federal, que es basa en les relacions intergovernamentals i el diàleg, en definir les regles compartides i en la cooperació.

Aquestes són qüestions que no se solucionen només amb la reforma constitucional.

André Lecours és acadèmic canadenc i director científic de L’Idée Fédérale, el think tank federal del Quebec