Mossèn Pau Caldés, un home de pau

Dos dies abans de complir els 99 anys, ens ha deixat “mossèn Pau”, el rector del Vendrell allà pels anys seixanta. Per haver compartit amb ell la tasca pastoral d’aquell període em sento amb el deure de fer un repàs del seu pas per la nostra vila.

Quan jo vaig fer cap al Vendrell, ell hi portava no pas gaire temps. Jo venia de “vicari” del “rector”, mossèn Pau. M’havien dit que era un mossèn “conservador, tradicional”, amb qui no em seria fàcil combregar amb els seus mètodes i la seva labor pastoral. Que partiríem peres en quatre dies, atès el meu compromís amb una visió de l’Església molt més oberta, d’acord amb l’aggiornamento que havia predicat i promogut el papa Joan XXIII, al qual el Concili Vaticà II anava donant forma i contingut.

Res més allunyat de la realitat. Des de l’inici vaig descobrir en ell un home sa, senzill, proper, acollidor, obert a tot compromís de l’Església amb els autèntics valors de l’Evangeli i amb la voluntat de donar veu als fidels tant en la prèdica com en l’administració dels afers parroquials.

Per aquest motiu, creà el “consell parroquial”, amb el desig de fer compartir als creients la tasca d’evangelització i trobar la manera d’implicar els fidels en l’organització de la parròquia. No es tractava, doncs, que continuessin els fidels “passant la safata”, portant el tàlem i les atxes en les processons, netejant les tovalles i posant flors als altars, sinó que va voler que fossin col·laboradors actius en la tasca parroquial. Els sermons ja no serien l’exposició del pensament del rector o del vicari, sinó el compendi de les aportacions de tots els membres de la Junta Parroquial. També la catequesi era fruit d’un pensament compartit en la interpretació dels valors evangèlics. La responsabilitat en l’administració dels afers econòmics passava també a les seves mans. I eren consultats per saber com calia dur a terme la celebració dels sagraments (batejos, primeres comunions, casaments, enterraments, etc.) perquè no fossin “actes socials”, sinó que esdevinguessin signes de fe i que fossin, a la vegada, igualitaris per a tots. I així s’introduírem un llarg etcètera de canvis més d’acord amb les directrius del Concili.

Tota aquesta labor no fou sempre ben compresa per les persones, fins llavors, més properes a la sagristia o més addictes a un nacionalcatolicisme, conseqüència de la guerra civil. Un exemple significatiu fou que l’anada a Prada a homenatjar Pau Casals en el seu vuitantè aniversari no fou gens compresa per les forces que governaven el nostre municipi. Mossèn Pau, però, en va posar sempre i en tot moment al costat del poble vendrellenc.

Home d’esperit juvenil i jovial, va ser el promotor de les Colònies d’Estiu de Valldosera, on era capaç de compartir els jocs de la quitxalla com un més d’entre ells.

Molts altres facetes podria destacar del tarannà de mossèn Pau. Valguin, però, aquestes com una mostra del seu esperit obert, acollidor i  joiós que l’ha caracteritzat fins al final dels seus dies.

Quan deixà el Vendrell, va retornar a la seva estimada parròquia de Sant Miquel del Port de la Barceloneta, en la qual ha estat col·laborant fins fa uns pocs mesos, en què, a causa de la seva avançada edat, fou traslladat a una Residència Sacerdotal.

Descansi, doncs, en pau, mossèn Pau, home de pau. Prou s’ho ha merescut. I nosaltres en podem conservar un record reconfortant i agraït.