Per fi, he pogut dormir

I això gràcies a què s’ha acabat el mal son de la CUP. Efectivament, estava massa traumatitzat pel comportament –per a mi, incomprensible– de la gent del partit antisistema (em sabríeu dir què entenen per “sistema”?), encara que, de fet, el que sí són és antidemòcrates.

Avui, però, tot ho veig molt més clar, molt més positiu, molt més esperançador He dormit molt més relaxat. Anirem a unes noves eleccions, com ja havia predit en el meu article anterior. I, si us plau, no em falleu els del Junts pel Sí amb noves ofertes als pidolaires impertinents. Sé que el president Mas no ho farà. S’hi juga massa el país, no pas ell. La “pilota” ja no té més recorregut.

Si fins avui dèiem que caldria erigir un monument a Rajoy (i als seus) per la tasca que han fet en pro de l’independentisme, ara caldrà fer-ne un altre al costat per als “independentistes?” de la CUP. I potser encara més gran. S’ho mereixen. Llàstima que, en les seves exigències, no hagin previst una partida als pressupostos per a aquest projecte de reconeixement a la seva tossuderia. Per què es diu a tort i a dret que han estat “conseqüents” fins al final? D’això, els vells del meu poble i de tots els pobles d’arreu del planeta en diuen, simplement, “no voler baixar del burro”.

Celebro, doncs, que no hagin defraudat a ningú (ho sento benvolguda Carme Forcadell, i tants i tantes altres persones de bona voluntat) i que hagin estat tossuts fins al darrer moment. A partir d’ara ja sabem on som.
Anem, doncs, a les eleccions de març (tan desitjades per la Forcades) i deixem d’una vegada per totes de mirar enrere. No vulguem donar-hi més voltes. Deixin els nostres polítics de perdre més temps en trobades i propostes inútils. Els cal i ens cal més escarment encara?

Això sí, a partir d’ara, siguem més curosos a l’hora de cercar “companys de viatge”. No crec que la multitud il·lusionada que vàrem sortir el carrer en els darreres Diades puguem ser capaços d’aguantar una altra sacsejada com la que hem viscut fins ahir.

Caldria, però, que Junts pel Sí continués creient en la imperiosa necessitat d’anar junts. Si en algun moment vàreu pensar que era el millor, ara més que mai caldrà mantenir-ho. No patiu: serà la darrera vegada que se us demana aquest esforç. Si ho feu ara, podreu retornar més tard a les vostres sigles partidistes. Però, si us plau, tingueu una mica més de paciència i bona voluntat. I que tampoc l’ANC i l’Òmnium no posi nous dubtes en la bondat de la fórmula.

Per tant, si són capaços de d’oferir-nos aquest valor d’unitat, no tinc cap dubte que el desànim i enfonsament d’avui esdevindran un estímul per aconseguir l’eixamplament que ens cal per a una victòria més àmplia en les properes eleccions de març. La marrada que hem fet, per molt desgraciada i ridícula que hagi estat, també ha fet obrir els ulls a molta gent que mai no es pensava que poguéssim ser tan babaus i desassenyats malgrat la nostra fama de persones de seny. Crec que seran molts els qui s’ho pensaran millor a l’hora de posar el seu vot a les urnes (quants s’estiren els cabells!). I, com deia en el meu escrit anterior, ja veurem qui en “sortirà amb la cua entre cames”. I d’aquesta manera no sols deixarem amb un pam de nas als d’aquí, sinó també als de fora, que tan bé s’ho han estat passant fins avui amb les nostres atzagaiades. Tant de bo no m’equivoqui.