Som federalistes per moltes raons

Som federalistes per moltes raons: algunes d’aquestes tenen a veure amb conviccions filosòfiques, amb una cosmovisió, amb la manera com entenem les relacions socials; d’altres tenen a veure amb una actitud d’oposició amb algunes idees, sobretot del segle XIX, que han circulat pel món i que nosaltres no compartim, com és la idea que considera que a cada nació li correspon necessàriament formar un Estat.

Només cal veure quina és la distribució lingüística i nacional de la població europea, per no anar més lluny, per adonar-nos que l'intent de realitzar aquesta aspiració nacionalista generaria un greu conflicte.

En segon lloc, tampoc no som partidaris de la idea que cada Estat només pot incloure una nació, que és una idea una mica del segle XVII, i que suposa una visió uniformitzadora i que tendeix a produir polítiques d'aculturació forçada de les minories nacionals que hi existeixin.

Com descartem tant una com l’altra, nosaltres creiem en la possibilitat i en la bondat de la idea que diverses nacions convisquin formant un sol Estat. De fet, tots els que cantem la Internacional en català ho diem en la tornada, parlem de la pàtria dels humans. En el fons, aquesta és l’aspiració última dels federalistes. Fins i tot Immanuel Kant ja havia somiat amb aquesta possibilitat del govern mundial, i ens deixà la idea a “La pau perpètua”. En el fons, voldríem que el federalisme que puguem construir aquí i a Europa fossin les primeres passes per anar avançant en aquesta direcció.

Les nacions poden perfectament conviure dins d’Estats federals, que son la forma més adequada d’organització pels Estats que tenen un caràcter plurinacional, com és el cas d’Espanya, que d’una manera molt clara és un Estat on conviuen diferents llengües i nacions. Per tant, les seves institucions, el conjunt de la seva arquitectura política i administrativa faria bé d’adaptar-se a aquesta realitat existent i permetre que l’encaix de les diferents nacions en l’estat federal fos el més perfecte possible, que cada ciutadà, amb independència del seu sentiment de pertinença, de la seva identitat nacional, pugui percebre l'Estat com el seu Estat.

Ara bé, no som federalistes només perquè creiem que aquesta és la millor manera d’organitzar la diversitat, amb el grau de riquesa que aquesta té a Espanya, sinó també perquè creiem que el federalisme és bo com a principi d’organització social. Això té a veure, com es deia abans, amb la nostra visió o concepció del món i amb l’aspiració de construcció d'un món i una societat socialment justa.

Quan ens diuen que la nostra idea està mancada d’èpica i ànima, i que la única utopia realment en competència en el debat públic és la de la independència, a mi em costa d’entendre i m’ofèn una mica. Aquells de vostès als que els agradi la Història, potser recordaran la història de la Comuna de París de 1871, aquell gran alçament de les classes populars de París, per aconseguir construir el comú amb justícia social, sota les premisses i aspiracions de la igualtat i la llibertat. Als que som d’esquerres aquella gesta ens porta a una certa evocació de la utopia, i també emotivitat. Aquesta gent es deien a ells mateixos els federats, i el mur a on els van afusellar, al cementiri Père Lachaise de París és el mur dels federats, i no és casualitat, perquè quan nosaltres parlem de federació estem dient moltes més coses que no pas l’arquitectura d’un Estat. Estem parlant de la nostra preferència per la cooperació com a forma d’organització social i de la nostra preferència per la autogestió: estem parlant de com entenem les relacions d’unes persones amb les altres.

Entenem que no som més lliures com més aïllats estem els uns dels altres, sinó quant més estrets són els vincles que ens uneixen els uns amb els altres, quant més densa és la nostra xarxa de relacions, de cooperació amb els altres individus. Si no es vol creure així, formulat en positiu, només cal veure com els nostres principals adversaris —la idea neoliberal, el neoliberalisme que ha dominat els últims trenta-cinc anys— intenten trencar tots els vincles de solidaritat que uneixen unes persones amb les altres, perquè saben perfectament que així, aïllats uns dels altres, som com fragments de quelcom que s’ha trencat, tenim més por, ens sentim més febles, menys capaços de transformar allò que passa al nostre voltant, som més controlables. Per tant, nosaltres entenem que la nostra llibertat acreix quant més densa és la nostra xarxa de vincles amb els altres, quant més busquem a l’altre per cooperar, per aprendre, per intercanviar, per créixer, per fer junts allò que no podem fer sols, individualment. En el fons, hi ha molta gent que el federalisme el practica quan s’associa, sigui formalment o informalment, quan es federa en associacions de veïns o esportives, quan produeix o consumeix en cooperatives, quan coopera per a fornir formació o lleure al que d'altra manera no tindria accés, etc. Això no és només una manera de parlar, aquestes són federacions de gent que s’uneix per cooperar i fer allò que per separat no poden fer.

Hi ha també una sèrie de raons que vull exposar perquè sovint els independentistes, que han desenvolupat un eficaç argumentari, ens confronten molts d’aquests arguments: un és el de que Espanya no vol ni pot canviar, Espanya és un mur infranquejable. La primera qüestió que em pregunto, crec que legítimament, és com s’ha arribat a produir aquesta personificació absurda d’Espanya. Espanya no té una sola ment ni una sola voluntat. És tant plural com Catalunya i, com aquesta, no vol una sola cosa. A Espanya hi ha gent que vol coses molt diferents. Quan s’intenta retratar Espanya i els espanyols com subjectes incapaços de canviar i incapaços de qualsevol progrés, em pregunto, també crec que legítimament, de quins espanyols i espanyoles estan parlant. Estan parlant de Bartolomé de las Casas, de Miguel Servet, dels de la Institución Libre de Enseñanza, de Clara Campoamor, de Miguel Hernández, de Lorca, d’Alberti, dels jornalers àcrates andalusos, dels extremenys afusellats per milers a les places de braus, dels comuners de Castella, o dels asturians de la revolta del 34 i dels que van lluitar pel sosteniment de la República fins el final? Estan parlant dels gallecs federalistes, dels liberals progressistes del XIX, dels afrancesats que tantes idees il·lustrades van introduir en el nostre país? De què estan parlant? Estan parlant d’aquests espanyols? Estan parlant dels que estan lluitant ara per mantenir l’Estat del Benestar i la sanitat pública a Madrid? Estan parlant dels que lluiten contra la corrupció al País Valencià o a tants altres llocs? Estan parlant dels gallecs que ara defensen la Ria del Ferrol contra la invasió dels vaixells de càrrega de gas? De qui estan parlant?

Jo quan parlo de la gent amb qui em vull federar, parlo d’aquesta gent. Parlo de la història i de les lluites que hem compartit i que compartim ara. Parlo de la història que vull que compartim per molt de temps amb els pobles de la resta d’Espanya, amb les classes populars i treballadores, que són els nostres aliats naturals per construir una federació democràtica i social a Espanya, com a primer pas per a una federació democràtica i social d’Europa i arreu del món. Per tant, que no ens vinguin amb això que a l’altre costat no hi ha ningú. A l’altre costat hi ha moltíssima gent que té exactament el mateix afany de transformació, de justícia social, el mateix anhel, el mateix “cabreig”, si m’ho permeteu, que molta gent a Catalunya. Ho dic perquè entenc perfectament quin és l’atractiu de fer tabula rasa, d’esborrar la pissarra i trencar amb un passat que de vegades és jutjat amb molta severitat, i entenc l’atractiu de fer un país nou. Nosaltres, tots els que estem aquí, també volem un país nou.

Però una altra de les preguntes que ens fem, crec que també legítimament, és des de quan fer un Estat nou ha tingut com a conseqüència necessària tenir un país nou. En la meva tradició fer un país nou, una societat nova, tenia molt més a veure amb canviar les relacions de producció, en canviar la manera com es produeix i distribueix la riquesa. En el fons, amb canviar les relacions de les persones entre elles i amb el seu medi, molt més que en fer un nou Estat. No entraré a analitzar les correlacions de forces que seguirien existint a l’endemà d’una suposada independència si es produís en breu, però crec que tots plegats ens podem imaginar que un procés dirigit, en part, per tots aquells que sempre han estat refractaris als canvis en clau d’igualtat i justícia social, difícilment produirien com a resultat un país socialment més just. Per molt que es parli a vegades de la ruptura democràtica i a vegades, de manera curiosa, es parli que aquesta ruptura a Catalunya desenvoluparia un procés de ruptura democràtica a la resta d’Espanya. Jo estic convençut que no seria així i, a més, estic convençut que aquest país nou, que molta gent a Catalunya vol fer, segurament si s’ho rumia dues vegades pot entendre les raons per les quals nosaltres pensem que no ha de ser un país que construïm nosaltres sols, pensant només en els catalans i les catalanes. Si volem de debò una societat nova, no pot ser construïda en base a “nosaltres sols ja ens en sortirem”. Creiem que la transformació en clau democràtica, posant la justícia social al centre de la preocupació i l'acció dels poders públics, és un procés que podem i hem de fer amb tota aquesta gent que abans us esmentava.

Hem de fer un país nou amb tota aquesta gent que son els nostres companys i companyes, encara que alguns ara mateix no tinguin la certesa de considerar-se federalistes, perquè és un tema que en el debat públic tampoc ha estat molt present en els darrers anys. Però us demano un brevíssim “acte de fe” en el que us explico, perquè a continuació vénen les dades: quan surts de Catalunya també hi ha molts federalistes. Hi són i contesten a les enquestes quan els hi pregunten quin es el seu model d’Estat preferit. Surt que el 21% dels enquestats responen que el seu és el federal, i quan els pregunten si estarien d’acord amb una reforma federal de la Constitució, pràcticament el 52% hi estaria d’acord. Per tant, no és un mal inici, no és possible afirmar que a l’altre costat no hi ha federalistes i no hi ha ningú que vulgui escoltar.

De moltes diverses maneres i amb importants matisos entre uns i altres, tant el PSOE com IU estan fent propostes en clau federal, també PODEMOS, EQUO, alguns dins de COMPROMÍS...També els dos principals sindicats a escala estatal i moltes forces polítiques més petites tenen en el seu programa una aposta federal. Per tant, hi ha base social, forces polítiques i sindicals, gent de l’àmbit de la cultura, de l’acadèmia, que davant la situació que està creada volen apostar per aquesta transformació federal d’Espanya.

Com a federalistes de Catalunya, és la nostra oportunitat —a Catalunya aquesta tradició sempre ha comptat amb molt d’arrelament— oferir el federalisme, no com una manera de solucionar la carpeta catalana, sinó com una palanca per la transformació i regeneració democràtica arreu de l’Estat. Els principals arguments que ens trobem en contra son de l’estil: “Això costarà, no és fàcil, sembla que sigueu pocs,...”, però en cap cas diuen que la idea és dolenta o no porta enlloc.

La idea federal és una idea que val la pena, que sedueix, que agrada quan s’explica bé. Per tant, commino a que ens alcem i organitzem com Federalistes d’Esquerres i en tots els àmbits on tinguem la capacitat d’organitzar-nos per parlar de la idea. Quant més en parlem, més federalistes hi ha, més gent es reconeix a sí mateixa com a federalista. Fem-ho! Fem-ho, perquè la situació és greu i el moment és l’adient, perquè com deia el federalista càntabre José M. Orense, al segle XIX: “no se da fácil forma al hierro sino cuando está candente”. Doncs és el moment de treballar el ferro, seguint aquesta lluita per la justícia social. Permeteu-me que m’acomiadi amb unes paraules de Jean Jaurés, socialista assassinat per un nacionalista francès, pel fet d'oposar-se a la primera guerra mundial. Deia: “La Història ens ensenya la dificultat de les grans tasques, la lentitud dels assoliments, però justifica una invencible esperança”. Des d'aquesta esperança us convoco i demano que hi responem, treballant intensament pel federalisme.

(Aquest text és una transcripció revisada de la intervenció de Ferran Pedret a la presentació de Federalistes d'Esquerres a Cornellà el 5 de novembre de 2014)