'I have a dream'

Ja us vaig dir que dormia molt millor des que les Gabrieles i Cia. van decidir no claudicar. I han complert, gràcies a Déu! (amb perdó de l’Anna). I avui fins i tot he tingut un somni. Tranquils! (parafrasejant el dimissionari Antonio Baños). Només es tracta d’un somni. Deixeu, però, que us l’expliqui.

Segons el somni, el resultat final de les eleccions del 6 de març serà molt positiu per a la causa independentista, cosa no gens prevista pels tertulians (quin xollo això dels tertulians!). Però és que la gent normal i corrent del carrer, que sempre acostuma a fer costat als perdedors, als màrtirs al estil del president Companys, haurà volgut premiar el coratge del president en funcions Artur Mas pel fet d’haver estat capaç de tenir més paciència que Job i  de no haver-nos enviat abans d’hora a pastar fang com ho féu en el seu dia el president de la Primera República espanyola Estanislau Figueras als quatre mesos de ser nominat. Hauria estat un impuls molt comprensible, encara que gens convenient per als interessos del país. S’hauria tret, això sí, un feixuc pes de damunt, però hauria defraudat la gran majoria de la gent que van sortir al carrer, excepte els talibans cupaires. Per això ha estat fidel fins al darrer moment, malgrat les recomanacions incomprensibles dels qui, com el senyor Tardà, temien unes noves eleccions amb el lideratge del president Mas, que podia fer minvar el del seu cap, Junqueras. Miopia absoluta. Com podríem presentar-nos arreu del món amb el morrió imposat pels antisistema?

Anar a les eleccions repetint els Junts pel Sí hauria estat de sentit comú, però –segons el meu somni– hauria estat somiar truites. L’Oriol Junqueras, per tant, no calia que es fes enrere per recuperar l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts. Calia només confiar que bona part de la gent de la CUP, sobretot molts dels seus votants penedits –que per lògica no votarien Mas (seria un salt massa gros)– no li fessin perdre vots, al contrari.

Tot aquest escenari –somiat, insisteixo– podia fer esperar que els vots independentistes no sols no minvessin, sinó que augmentessin, amb gran sorpresa, recança i indignació dels qui donaven el procés per mort i enterrat. I d’aquesta manera els vots dels intransigents de la CUP no fessin cap falta, encara que fos bo que s’hi sumessin, però sense cap poder de decisió o de veto.

Em direu que tot és massa bonic perquè pugui ser veritat. Però de més verdes n’hi maduren.

Desitjo que almenys el meu somni pugui servir per superar el desànim, el mal d’estómac i el cabreig enorme que ens han envaït fins el dia d’avui.

Ens cal anar a unes noves eleccions amb l’ànim renovat i amb la mateixa esperança que ens va portar a sortir al carrer en les multitudinàries manifestacions dels darrers anys. Sense necessitat, però, de fer-ne de noves (ja tenim massa samarretes estampades als armaris).

No voldria posar falses Il·lusions, però per què no podria esdevenir realitat el meu somni?

Mediteu-hi. I sobretot voteu amb ple coneixement de causa. No tingueu presses. No ho feu a la babalà. No veig cap motiu que justifiqui el canvi de vot dels qui votàreu sí a l’independència. I, en canvi, veig moltes raons que poden ajudar a decantar el vot dels indecisos i dels dubtosos. Cal malfiar-nos de les promeses de referèndums, que, com sabem, no tenen cap possibilitat de dur-se a terme per molt que el de Podem (millor dir, els de Podemos) ens ho diguin.

Si ho fem així, el procés cap al nou Estat europeu serà un èxit. Si no fos així, no dubto que, a la curta o a la llarga, el tindrem.

P.S.- Com podeu veure, el meu somni no ha estat profètic. Segurament que ha estat millor així, però jo encara sóc dels que “de moment no ho veig gens clar” i dels que espero que, “passat un temps, veuré el benefici d’aquesta presa de posició per al conjunt dels nostre país”. I això només perquè me’n refio del bon criteri i de la determinació d’aquí, amb el seu sacrifici, ha desencallat el camí cap a la independència. Que així sigui.