Qui és el dolent?

La televisió pública catalana i els seus contertulians han estat els grans beneficiats de l’allau independentista a casa nostra. Des del programa els Matins fins el .Cat sempre hi havia excusa sortia el tema d’una o altra manera.

En la nostra societat ja no tenim tan ben definit el personatge del bo i el dolent de la pel·lícula. Tothom com en els jocs de roll tenen coses bones i coses dolentes en la seva personalitat. S’ha de triar el gra de la palla. De petits a l’escola ens ensenyaven a memoritzar dades: reis, ossos, muntanyes, mars i mil i una cosa més. A mesura que ens anem endinsant per la vida anem descobrint que la gràcia de tot plegat no és tenir moltes llistes, el google t’ho proporciona amb un sol clic. Cal saber discernir el que interessa del que no ens escau tant.

Abans la gent vivia més al marge dels polítics, però avui en dia des del president del Govern fins al regidor del teu poble el pots seguir de prop a través d’eines tan fonamentals com el twitter. Una piulada desencertada pot costar la dimissió del càrrec públic. S’ha d’anar amb peus de plom per no aixecar gaires sospites.

Tots els personatges que tenim al nostre davant tenen una part bona i una dolenta, alguns ho tenen en uns percentatges molt desproporcionats. Altres són més ajustats, però en un moment o altra de la trama poden evolucionar cap un punt o un altre.

En aquest joc no hi ha ni bons ni dolents, tothom defensa el seu paper davant la resta de jugadors. Els colors que s’hi presenten estan plens de matisos, ja no es blanc o negre com fins fa uns anys. Ara hi ha diversos eixos que marquen la política que no sempre coincideix amb l’independentista. Fins i tot per arribar a la fita ens hem valgut dels dolents.

Tot aquest tema fins ara ens ha anat molt bé perquè en certa manera ens hem oblidat una mica de la crisis i les retallades i hem anat tots corrent a la porta de la independència a buscar aixopluc. Aquesta sortida ha beneficiat a tots dos bàndols: els que la reclamen i els que s’oposen tàcitament. A base d’anar tensant les cordes i forçant el discurs el nombre de votants d’una opció o una altra ha anat creixent.

Vist el que hem vist encara ens queda molt per arribar-hi perquè les dues postures són antagòniques, tot i que ara mateix tenim un acord que sustenta un govern a la Generalitat.

De moment hem qüestionat la realitat de  transició espanyola. A partir d’aquí es pot anar evolucionant tenint en compte totes les parts implicades. El que costa més en un país d’evolucionar és la mentalitat de la seva gent, però tal com està el patí més o menys meitat a favor i meitat en contra, potser que per algun esdeveniment consensuat o inesperat una part d’un grup de votants passi a l’altre costat de la balança.

La solució en el fons no és que siguem o no independents sinó que els nostres manaires encara que a la mateixa taula dels bons o dolents arribin a acords amb dos dits de front. Construir aeroports a Castelló és tan poc útil com a Lleida amb una freqüència aèria que fa pena. Entre els uns i els altres ens estem carregant les rodalies de la Renfe. No tothom dorm a Barcelona i treballa cada dia a Madrid. No té cap sentit que uns quants trens cada dia feiner vagin de l’Arboç a L’Hospitalet de l’Infant potser que arribin a Vilafranca del Penedès i Tortosa. Qui ha darrere les autopistes que ja fa anys que les hem pagades amb escreix i encara ens toca abonar el peatge? No cal que ens venguin pomades per a tots els mals, sinó que mentre no siguem independents facin una política amb cara i ulls adaptada a la majoria que no és pas la que viatja amb AVE cada dia. A veure com evoluciona aquest pacte entre dos perfils de votants units per la independència. A uns se’ls veu, als altres se’ls intueix, però tots compten per tirar endavant.