Potser ja n’hi ha prou de xantatges

Per quins set sous la cupera Gabriela Serra, a la reunió amb Junts pel Sí, va ser rebuda amb aplaudiments? I per què, en el debat d’investidura –acostumats a la cara ferrenya i mofeta de l’Anna Gabriel–, el seu mig somriure fou motiu de satisfacció i de distensió per part de l’altre grup independentista, com si aquella concessió fos signe de major implicació en el debat sobiranista? A mi, em costa de comprendre-ho. O potser no.

Els catalans som d’allò que no n’hi ha! N’hi va haver prou que Cruyff posés Jordi al seu fill per fer l’onada. I el fet que alguns dels jugadors del Barça (Andrés Iniesta, Dani Alves, el mateix Luis Enrique...) ens donessin peixet dient unes paraules en català va fer concebre esperances fallides. Qualsevol cantant que inicia un concert desitjant-nos “Bona nit” ja se’ns ha posat a la butxaca. Que una persona de faccions morunes o orientals se’ns dirigeixi en la nostra parla ens omple de satisfacció. Si, a més, es tracta d’una novel·lista d’ascendència àrab que escriu com els literats nostrats, correm a incorporar-la entre els nostres autors preferits, sense tenir en compte que és nascuda a la plana de Vic. (Això em porta a fer esment d’un municipal que renyava uns vailets que jugaven a pilota al carrer, als quals els recriminà en català el seu comportament, mentre que ho féu en castellà a un d’ells que era negre; aquest, però, li contestà: “A mi, per què en parla en castellà, si sóc nascut aquí?”) Som un poble mesell, com ens recorda Espriu en el seu Indesinenter.

Costen d’entendre, doncs, els aplaudiments a Gabriela Serra en la seva incorporació a la comissió parlamentària, quan ens ha amargat l’existència durant tot un trimestre (i Déu faci que no continuï fent-ho). La rialleta commiserativa de la Gabriel tampoc no ens permet deixar d’estar amatents als seus posicionaments forassenyats.

Potser sí que tots estem més relaxats, però –si us plau–, no alcem les campanes al vol. Ja, a la primera trobada, han volgut acotar el terreny. Com recordava en un article anterior, “I que us pensàveu, doncs?”, calia donar la nota de bon començament. Calia demostrar que hom no baixa del burro així com així.

Després de les sortides de to dels que porten la veu cantant en les compareixences dels cupaires (afegiu-hi Salellas, Mosqueta, Botran, Reguant, Saladié) caldrà preguntar-se: “I hi ha algú més a l’altra banda?”. Per què, si no hi ha algú més que pensi de forma més assenyada, potser seria millor fer marxa enrere (ara que ja no es pot).

Però, si –com es diu–, hi ha tanta varietat de CUPs, tots saben que n’hi ha més d’una que no combreguen amb els plantejaments irreductibles, demagògics, immadurs i sobretot antidemocràtics, de persones ressentides que s’han erigit en hajatolàs del col·lectiu anticapitalista? I, per cert, amb molt males arts: pregunteu-ho sinó al seu representant de la Terra Ferma, que, malgrat haver confessat que ho havia deixat per motius familiars, és ben sabut que ho ha fet després d’haver rebut amenaces molt serioses.

Ja n’hi ha prou, doncs, de riure’ls-hi totes les gràcies (o desgràcies) i molt menys felicitar-los per la seva “coherència”. Com és possible caure en un engany tan evident? I això tots ho hem sentit a tort i a dret per boca de tertulians saberuts i per la ploma de periodistes de prestigi. Quina miopia més descoratjadora!

Malgrat tot, avui, en la seva intervenció al Parlament, sembla que hagin estat molt més prudents i continguts (no els ho dieu, perquè no es facin enrere). Mantindrem, doncs, la confiança. Tot esperant que el nou president Puigdemont, amb el seu tarannà afable, serè i ferm, sabrà fer mans i mànegues per reconduir totes les situacions compromeses, i d’aquesta manera el president Mas pugui restar tranquil per la seva elecció, després de l’amarga i injustificada renúncia.