Jo no penso estudiar més

Fa uns pocs anys que aquest és el meu lema. Estudiar per què? Arriba que un punt entens perfectament que el fet d’estudiar més o menys no és sinònim de trobar una millor feina, ni tan sols de trobar feina. ¿Quants currículums curosament elaborats i cartes de presentació estudiades al detall han passat per la destructora de paper en els millors dels casos sense que ningú ni tal sols hi donés un cop d’ull? Potser l’auxiliar de serveis va tenir el detall de donar una ullada a allò que posava tan analitzat en aquella màquina de destruir paper i mai més es va saber res més. El protagonista d’aquest document cada matí s’aixeca esperant que l’esforç emprat per elaborar aquests documents que són com les seves boles dins el bombo de la loteria  feina hagin tingut un mínim profit. Doncs aquesta persona hauria de saber que tot allò que va fer amb la il·lusió més gran del món va acabar dins una bossa negre del contenidor juntament amb altres moltes esperances amagades entre línies.

Si donem un cop d’ull als postres manaires, Iceta, Colau o l’actual Puigdemont que no té el títol de periodista ni tampoc va acabar la carrera de filologia catalana ha arribat al màxim càrrec d’aquesta autonomia amb vocació de república autònoma.

Només cal anar donar un tomb a moltes franquícies que tenim al nostre voltant i veurem com periodistes, filòlegs, enginyers, historiadors, mestres i mil altres coses més es dediquen a vendre faldilles, pantalons, neveres i el que faci falta per subsistir.

Molts d’aquells que en el seu moment van preferir anar a reunions de partit, enganxar cartells del seu líder o fer campanya als barris més rics de la ciutat avui en dia no és res d’estrany que te’ls trobis de director general, conseller, cap d’alguna cosa o coordinador de ves a saber què. Si el Montilla va arribar a president de la Generalitat vol dir que tothom hi pot arribar. Una persona amb un carisma mínim i un català bàsic, però evidentment el seu mèrit era dominar les bases del partit que era el que importava per a la seva fita. Ara està estacionat al Senat amb uns privilegis que molts d’aquest país amb una gran formació i unes qualitats innegables mai hi podran arribar perquè s’han pogut permetre el luxe de dir i escriure el que pensen al llarg de la seva vida.

Persones que s’han passat nits i nits estudiant la intocable Constitució Espanyola i totes les lleis que hi depenen per acabar cobrant 800 euros al mes i sempre obeir a algun il·luminat amb carnet.

Molt més fàcil ho han tingut aquests gerents que sense ofici ni benefici han estat encastellats dalt de tot amb sous de més de 2.500 euros per compromisos que cap altre persona no pensa desmuntar, no sigui que l’equilibri de l’empresa vagi en orris i els intocables perdin els seus privilegis sagrats per ser qui són i poca cosa més.

No penso estudiar ni per escriure articles als diaris, ni per participar en els debats ni tan sols per donar conferències. Avui en dia hi ha moltes mans anònimes que t’ho posen tot mastegat a uns preus assequibles.

Encara que tot sigui un gran muntatge, la veritat és que de cara a la galeria saben quedar molt bé i el públic aplaudeix que és el que importa i després a sobren et voten. Què més vols? Hi ha articulistes virtuals i de paper de caire polític que els hi coneixes la vida i miracles. Quan els llegeixes mai haguessis pensat que aquella persona hagués arribat a ordenar tan pulcrament aquelles paraules, però segurament només ho deu signar. Algun becari mal pagat hi deu haver perdut una bona estona escrivint per signatures alienes.

Una societat que per arreglar els seus problemes estructurals només pensa en fer anar la policia i en crear normativa que després no aplicarà. Administracions públiques regentades pels mateixos de sempre, alguns amb una formació residual i una corrua de treballadors interins que cap polític ha tingut el valor de fer-los-hi unes oposicions com Déu mana per assegurar el seu lloc de treball i permetre que la seva provisionalitat s’allargui anys i anys. Els més afortunats encara els hi fan un concurs de mèrits a mida per quedar bé amb els interessats i a la resta doncs paciència i ser bon nens i a no perdre mentre veus com la gent de partit o amb contactes puja amb ascensor només notes que el teu pas de ruc català ja no saps si va endavant o endarrere.