País de capelletes

Vivim en un país de capelletes format per un crisol de petites entitats i associacions que configuren un ampli mosaic. Des de les administracions públiques que a l’hora de realitzar algun tipus d’activitat no paren de posar “mosques” que si aquest departament, aquell patronat, aquella societat municipal i tampoc hi pot faltar el símbol que aplega totes aquests petits reialmes dins un organisme superior. Evidentment en cada regne de taifes d’aquest poti poti no hi tenim gaire gent, més aviat poca, però amb un clar líder que és el que mena la república personal i tres o quatres més que li riuen les gràcies. Alguns d’aquests són compensats d’alguna manera i la resta doncs encara gràcies que cobrin al cap de mes. Quan t’ho ho mires des de fora, algú es pensa que és tan important si ho ha realitzat aquest o aquell patronat o departament. La gràcia de tot plegat és que es faci i què millor que tot estigui dins una mateixa marca.

Això que passa amb les entitats públiques també passa amb el territori. Si mirem la nostra oferta veiem que formem part de la Costa Daurada, el Penedès Marítim, el Penedès, el Camp de Tarragona i la Vegueria. Realment si ens veuen els escandinaus o els russos entendran tot aquesta olla barrejada de noms. Suposo que més d’un turista devia comentar amb els propers que anava a Barcelona i algú altra apostava que anava al Penedès i al final s’han trobat a les platges de Cunit jugant amb la sorra neta dels espigons.

Ja n’hi ha prou de marques i marquetes. Hem de ser capaços d’unir esforços. Evidentment un altre exemple el trobem en la política. Fins ara, el que s’anomenava dreta tenia més punts per emportar-se el gat a l’aigua perquè l’esquerra estava repartida en molts partits i seccions. Ara sembla ser que a la dreta li estan passant el mateix fenomen. A veure com acaba. La gràcia de tot això és que molts cops hi ha més bona relació entre un partit d’una presumpta esquerra i un de la dreta que ambdós de la mateixa corda.

En un país de capelletes no podem pas tirar endavant perquè per fer-ho es necessiten màns i mànigues i no pas equips que abans de començar a jugar ja estan tots competint entre ells a veure qui és el que mana més. Patètic.

Això és fruit d’una societat que cada dia apunta més a l’individualisme. Societats i entitats que s’han aixecat en aquesta comarca a principis del segle passat quan tot el poble anava a l’una i sense un ral a la butxaca, avui en dia no es farien tot i ser més gent i tenir més recursos. L’individualisme ho trastoca tot cap a una altra forma de ser totalment diferent i que també té alguna avantatge, però jo crec que en el fons i sortim tots perdent.

Un país de capelletes amb un parell o tres d’associacions d’empresaris que en principi vetllen pel futur de la comarca. Però poc a poc vas veient que la clau és que són entitats de costellada que de tant en tant queden per parlar i fer quatre tríptics i mantenir una pàgina web amb les glòries i les gestes de tot el grupet escollit.

Estem en situacions que cada dia són més normals i, en part vénen donades per les noves tendències de la societat. Poc a poc el que abans eren urbanitzacions i ara són nuclis de població van augmentant els actes de festa major. Al Vendrell, cada barri ja té el seu castell de foc propi que pot durar uns 5 minuts. Sembla ser que políticament és més interessant fer 5 castells de foc de cinc minuts que no pas un de mitja hora que es feia fa uns anys. Això és un exemple clar del què està passant a casa nostra. Però per altres raons aquest amor a la terra no es compleix quan ens hem de gratar la butxaca. Llavors ja no anem a la botiga del poble o de la urbanització estimada que ens aporta la carn per la festa major, sinó que anem a un lloc més econòmic perquè clar et pots estalviar uns diners. Realment que ens està passant? per algunes coses reclamem la nostra identitat i per altres no ho tenim tan clar.

Un país de capelletes que no ens cansem de promocionar el nostre turisme durant tot l’any, però entre ajuntaments, associacions, gremis, empresa privada dóna l’aspecte que és com un galliner. Hauríem d’unificar els diferents elements en un petit grup de persones que s’encarreguessin de realitzar aquesta tasca tan necessària.

Evidentment podem seguir anys i panys com ara amb reunions que només aporten conclusions amb bones paraules i millors intencions, però sense cap resultat. Molts cops s’han de prendre decisions claus que són necessàries per tirar endavant i deixar de viure de paraules bufones i diplomàcia barata amb poc contingut i menys compromís per part de les parts.

Igual que a les entitats públiques s’ha de treballar sota una única bandera que englobi a tothom i seguint aquest tònica de donar ales a noves petites repúbliques personals amb dos multiusos i para de comptar. Com anàvem dient: Ara per ara la nostra millor marca és Barcelona. Això els de fora ho tenen molt clar, ara ho hem d’entendre nosaltres, però aquest puzzle de peces ens enalteix en un univers d’anar per casa.