Publicar poesia o vendre’s l’ánima al Diable?

Acabes un manuscrit i penses el publicaria...Ho penses evidentment en condicional perquè ja saps que les passes hauran de ser gegantines, disposes d’opcions, si, podries enviar-ho a un certamen literari i esperar que l’opinió personal d’un jurat l’avalés prou com per a que una editorial pogués percebre una part per publicació i això els animés a confiar en tu per una vegada, però aquesta opció ja l’has descartada perquè fa temps que perds diners tot enviant manuscrits degudament enquadernats a l’altra punta del teu país o fins i tot a l’altra punta dels països catalans. Després d’això penses que potser hauries de fer una proposta editorial i enviar-ho a les editorials que normalment editen poesia catalana. I Ho fas cregut que fins i tot alguna contestarà amb amabilitat i alguna fins i tot molt amablement et diu que no. D’altres et diuen que només editen els premis literaris, d’altres triguen mesos a contestar-te i quan ho fan et diuen que la teva obra no és necessària, necessària per a qui? i per a què?.

N’Hi ha que tenim sort però d’altres es desesperen en els intents, fins que finalment abandonen tot intent i s’acaben conformant en ser l’etern lector. Publicar és fàcil et diuen perquè també podries optar a publicar mitjançant d’un seguit d’editorials disposades a acceptar el teu manuscrit sempre que sufraguis una part de la despesa editorial perquè no tenen recursos. Qui els ha de propiciar aquests recursos i perquè no ho fan?. Revises les pàgines dedicades a parlar de subvencions editorials i descobreixes que la immensa majoria estan dedicats a recuperar obra perduda d’autors considerats clàssics o no, però desapareguts com a mínim. Amb tot això tenim un teixit poètic considerable, un gruix d’obra poètica present indiscutiblement gran, avançada i referent, però males notícies per aquells i aquelles que es pensen salvats amb un parell d'e perquè si les diputacions no compren poesia, no arriba a les biblioteques, i aquestes son les úniques que fan de pont del temps i vetllen pel nostre llegat.

Necessitem la poesia, l’assaig, la novel.la negra, el teatre, ho necessitem perquè sinó esdevindrem més orfes d’història. Cada escrit que ens representa és la nostra memòria, i hauríem d’aspirar a una història de la literatura el més complerta possible.-La història farà de garbell- et repeteixes a tu mateixa com un mantra o un consol però si el garbell no te res a liquar que quedarà de tot el que escrivim i som?

Els nens i nenes lectors d’avui seran els escriptors de demà, i sinó sortim d’aquesta espiral, potser si que conservarem la llengua però no haurem augmentat el reducte de lectors, haurem abandonat un cop més als nostres poetes, aquells que no tenen recursos per poder-se pagar una auto publicació, No vull pensar que és un acte deliberat perquè si és això el que volem, anem bé, o potser seria el millor, la nostra extinció donaria en matèria de drets uns guanys prou rendibles per col·leccionables, ja que s’hauran extingit amb nosaltres els nostres drets. Mentrestant, assistirem a un altre Sant Jordi que no contempla aquests gèneres com a llista de vendes ni tan sols esmentat en les recomanacions.