La perla que potser val un viatge

El nou poemari de Teresa Costa-Gramunt és una perla més del seu collaret poètic. La seva obra, seguidora de moltes tresqueres, apropa al lector viatges que potser no farà mai, però que viurà en els seus versos.

Que un dels poemes porti per títol Sobrevolant Sao Paulo és un presagi de com a vol d’ocell el viatger pot copsar més bé la riquesa del país a descobrir, com si fos l’albatros de Baudelaire. Des de la distància, els esperits lliures, com el de l’autora, fan millor l’anàlisi. El contrast, per mi paraula clau per definir el llibre, ens arriba en el poema següent: Perspectiva, que és una antítesi del poema  anterior. Ella, perduda pels carrers, se sent estranya i a la vegada àvida de descoberta en aquest món de contrastos que li ofereix el Brasil.

L’espiritualitat de l’autora ens convidarà a endinsar-nos vers un món de mites i creences que domina. No tots els viatgers són capaços de copsar la força de les integrades religions africanes dels esclaus que van arribar a Brasil. És en aquí on heu de buscar el títol del llibre, Jurupari, el déu antic que donarà pas al déu Tupà i des d’aquí una munió d’assimilacions amb el cristianisme dels conqueridors (sant jordi/orixá ogun) que nodreix la força espiritual també plena de panteisme que va lligant els versos del llibre. No penseu, però, que el compromís amb l’alta sensibilitat de la viatgera acabi aquí.

Un cop aterrada en aquest inabastable país de grans contrastos, hi veureu com cada espai, cada tret, cada transeünt... esdevenen un teixit de llums i ombres que obren una mirada profunda a aquest terroir integrat a la natura que té nom d’arbre: el brasil, de textura roja, com la brasa.

El poemari, estructurat en cinc parts, esdevé un gresol dialèctic de les moltes cares del Brasil: Sao Paulo/Rio de Janeiro, favelas/gratacels, mestissos/colons, la vida bullent de la metròpoli/la mort dels Meninos da rua assassinats mentre dormien, esglésies humils/ mines d’or, xamans/capellans.

Mosaic de religions perfectament encaixades (guaranís, kuikurus, wajapi, bantú, cristians...) com rajoles bizantines, el viatger ha de caminar arreu cercant la llum que trobarà en els cims de muntanyes com el Pao d’Açúcar, o en les aigües cristal·lines del mar en calma de Copacabana, o en la senzilla mirada d’un nen del carrer, o en la ceguesa d’un llibreter de vell, Mindlin, que té la llum dels anys i la saviesa dels llibres.

Quan Jurupari era déu esdevé, doncs, una perla a descobrir.