El pensament de Carrasco continua molt viu

Dissabte, dia 9 d’abril, va fer 78 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera. Com cada any, davant de la seva tomba a Montjuïc, ens vam aplegar els qui continuem creient en la seva persona i els seus ideals. Fou un acte sentit, emotiu i reivindicatiu, en un matí d’un sol esplèndid. (La seva filla Rosa Maria ens va recordar que mai no havia plogut en aquest dia.)

I, si parlo de la filla petita de Carrasco, és perquè fou ella qui va commoure majorment la concurrència, després dels parlaments dels seus actuals líders del nou partit, sobretot d’Antoni Castellà. Nou partit, sí, Demòcrates de Catalunya, perquè altres han malmès el tradicional, Unió Democràtica de Catalunya. Els responsables d’aquesta desfeta no gosaren ni treure el nas en aquest acte d’homenatge. Segons sembla, ho feren, una mica d’amagat, en el monument de la plaça Adrià.

Segurament que, “des del Cel” (on no dubta que hi és el líder actual del partit que aplega l’ideari de Carrasco), aquest haurà vist amb recança la divisió dels seus, fins fa poc, integrants, almenys aparentment, d’Unió Democràtica de Catalunya. Ell, però, n’estic segur que tampoc no s’aferraria al nom. Sabia prou bé –com ho havia demostrat en vida– que el nom no fa la cosa, i, per això, passà d’un partit a altre que respongués millor al seu pensament polític. Sabia prou bé que els partits només són una eina de treball, no pas una parcel·la on satisfer les ànsies de poder.

No és pot dir el mateix del fins va poc màxim dirigent (“amo i senyor”) d’Unió Democràtica de Catalunya. Per això, fou tan contundent i expeditiva la Rosa Maria Carrasco i Azemar. No tingué pèls a la llengua i, malgrat no anomenar-lo en cap moment, tots els presents sabíem prou bé a qui es referia amb aquelles acusacions contra l’home que més mal a fet a l’ideari del seu pare. Encara, doncs, que tots els lectors sabeu sobradament a qui es referia, no vull jo estalviar-me el nom i cognom del responsable del daltabaix: Josep Antoni Duran i Lleida.

Personatge, al meu parer, que mai no ha cregut en el pensament cristianodemòcrata i sobiranista dels fundadors del partit i que només se n’ha servit per satisfer les seva aspiracions personals i la seva egolatria. Així de clar.

Perdoneu la meva sinceritat, però fa molt de temps que ho crec i vaig celebrar que finalment hagi pagat la seva arrogància i presumpció. No es mereixia altra sortida. Amb ell, s’ha emportat un altre d’un tarannà semblant, Josep Sánchez Llibre, i un pobre escolanet, Ramon Espadaler, a qui només se li pot perdonar la fidelitat al meu avalador. I a tants altres que no gosaren allunyar-se de la seva tutela i del seu domini dictatorial. Com diem els creients, però: “Déu té un bastó que pega i no fa remor”.

Malgrat tot, doncs, el pensament de Manuel Carrasco i Formiguera continua fent forat en els homes i dones d’aquest país que, com ell, ens fem ressò de les seves darreres paraules abans de la descàrrega definitiva: “Visca Catalunya lliure!!!”.