El federalisme o la forma política de la fraternitat

Em permetran que iniciï aquestes breus paraules de benvinguda citant a una filòsofa, Hannah Arendt, que fa més de setanta anys va escriure un text titulat “Nosaltres, els refugiats”, que en els temps que ens està tocant viure hauria de resultar d'obligada lectura en escoles i instituts. En ell, l'autora acabava la seva reflexió plantejant una tesi que, intempestiva, continua sonant com una anellada en les nostres consciències bienpensantes: “els refugiats que viatgen d'un país per a un altre representen l'avantguarda dels seus pobles”.

Apuntava amb aquestes paraules a la necessitat de pensar un nou significat polític del refugiat, més enllà de l'estatut de marginalitat i tolerància benvolent que se li acostuma a atorgar. Atribuir als refugiats la condició de “avantguarda del seu poble” els posa, d'entrada, a resguard de la condició de deixalla social acollida per caritat, i ens col·loca en la ineludible tesitura de pensar la seva situació en altres termes.

Concretament en uns termes que ens permetin afrontar el que aquesta situació té d'autèntica pedra de toc per valorar la qualitat del model polític i social que hem construït. Les esquerdes, les ombres, les insuficiències, d'aquest model han estat tematizadas des de diverses perspectives i tirant mà de diferents categories. Així, la categoria de vida vulnerable, que de tantes dimensions del món contemporani adona, s'aplica de manera incontrovertible a els qui no tenen ni tan sols “dret a tenir drets” en un règim de ciutadania reduït a la juridificación de la condició ciutadana, com és el cas dels immigrants indocumentats o detinguts en frontera sense que es respectin les garanties establertes pel dret internacional.

La vulnerabilitat creix com un càncer dins i fora de les fronteres, com Arendt va albirar amb inquietant clarividència en el text al que al·ludíem fa un instant. En la conjuntura històrica actual, en la qual es multipliquen les situacions de precarietat i incertesa en tots els nivells de l'existència humana, es fa més necessari que mai replantejar-se la participació d'aquestes vides en uns sistemes polítics on aquesta capacitat de vegades es fa impossible. Cal treure a la llum totes aquestes realitats perquè entrin als programes polítics al més aviat possible, de la manera més específica i efectiva possible.

D'alguna manera són tals constatacions les que justifiquen que FED, en col·laboració amb la Unió de Federalistes Europeus, hagi organitzat aquest acte (acte que, per cert, com deia aquell personatge de la pel·lícula Casablanca, significa “el principi d'una gran amistat”). Aquest acte, en efecte, té ple sentit perquè, si em permeten que ho formuli així, el federalisme representa la forma política de la fraternitat. El federalisme encarna, materialitza, institucionalitzant-los, uns valors, això és, no es limita a apel·lar a ells com a horitzó últim cap al qual tendir, ni tan sols com a idea reguladora per tutelar les nostres accions.

Per això mateix, gens té a veure tampoc la reivindicació que el federalisme fa de la fraternitat amb la seva espúria utilització per part d'els qui apel·len a ella sense proposta política alguna, com a remei màgic per solucionar, per exemple, els problemes d'organització de l'Estat que avui tenim plantejats a Espanya. Aquests falsos fraternalistas, si se'm permet l'expressió, sovint no passen de constituir la versió actualitzada d'aquella figura que descrivia en un dels seus impagables derelictes Rafael Sánchez Ferlosio, la figura de l'espanyol que, acodado en la barra del bar, proclama als quatre vents per tot el que li vulgui sentir: “això ho arreglava jo en vint-i-quatre hores”. En aquest cas, ells ho arreglaven amb unes quantes dosis de fraternitat entre els pobles.

Doncs bé, enfront d'aquests falsos fraternalistas, els federalistes (i ja no els dic gens els federalistes d'esquerres) assumeixen la fraternitat com a valor polític universal, la qual cosa implica la tasca de fer visibles i portar a la “existència” política molts subjectes i problemàtiques que fins al moment romanien ocultes. Pel mateix que “fraternitat” vol dir universalització de la llibertat/igualtat republicana, vol dir també: elevació de tots aquests sectors civilment invisibilizados (com són els refugiats) a una societat civil de persones plenament lliures i iguals.

Però no em correspon a mi estendre'm sobre aquests assumptes (especialment tenint els qualificadíssims convidats que tenim avui aquí), encara que em permetran que anyada una puntualització. Gens més allunyat de la retòrica que les afirmacions anteriors. En un context cada vegada més aspre i descarnat com el del capitalisme en la seva actual fase probablement una dels desafiaments centrals més urgents, juntament amb les pressions a les quals avui estan sotmesos els principis d'igualtat i de llibertat, serà el de donar-los una dimensió pública i reconeixement polític, en altres paraules, una encarnació. Per què? Perquè el desplegament pràctic de tals principis sembla l'únic que pot garantir la ciutadania plena o activa, i no un reconeixement purament abstracte i passiu. Els programes polítics fraternals estan cridats a ocupar un lloc prioritari en aquest escenari.

Però no volgués finalitzar aquesta ja excessivament llarga intervenció meva utilitzant un to enganyosament optimista. Tal vegada avui dia no sigui possible que els estats exerceixin la capacitat que van tenir en el passat per fer morir, però sí els és perfectament possible deixar morir, convertint en invivibles i inviables certes vides més vulnerables que unes altres. Com va dir Arendt en l'assaig al que començava al·ludint: “La societat ha descobert la discriminació com el gran arma social amb el qual es pot matar persones sense vessar una gota de sang”. Doncs bé, alguna cosa haurà de fer-se referent a tan dolorosa realitat. Per pensar en això, entre altres coses, estem avui aquí.