Ejercicios de supervivencia

Aquest és el darrer llibre que va escriure Semprún, de fet és encara un llibre en construcció, un llarg esbós en el que l’autor volia començar el ja definitiu trajecte autobiogràfic.

I el volia començar amb un text en que l’autor explica les seves experiències amb la tortura, la por, la humiliació que els forts i poderosos, en el cas de Semprún la Gestapo i hipotèticament la policia franquista volen infligir en les persones, més dèbils en aparença perquè que només amb la resistència a la tortura ja vencen.

Són unes confessions dures però carregades d’esperança. Acaba el pròleg de Vargas Llosa amb aquestes paraules que són significatives del capteniment que va tenir Semprún davant la repressió a que va ser sotmès.: “Aunque el último libro de Semprún evoque el más espantoso de los temas  -la tortura-, uno termina de leerlo sin caer en la desesperanza, porque además de brutalidad y maldad demoníacas que hay en sus páginas, contrarrestándolas, idealismo, generosidad, valentía, convicción moral y razones sólidas para sobrevivir”

Jorge Semprún (Madrid, 1923) va ser polític, escriptor i cineasta en llengües espanyola i francesa. En 1939 es va exiliar a França. Va col·laborar amb la Resistència des de 1941 i va ser internat en el camp de concentració de Buchenwald entre 1943 i 1945. Afiliat al Partit Comunista d'Espanya en 1952, des de 1954 va ser membre del comitè central i des de 1956 de l'executiu, fins a la seva expulsió per dissidències ideològiques (1965). Des de llavors va fixar la seva residència a França i es va dedicar a la literatura: El llarg viatge (1963, premi Formentor), La segona mort de Ramón Mercader (1969, premi Fémina), Aquell diumenge (1980), L'algaravia (1981), La muntanya blanca (1986) i Nechaiev ha tornat (1987) són algunes de les seves obres en francès, centrades en la seva memòria històrica com a activista polític d'esquerra.

En castellà ha escrit la seva autobiografia novelada, Autobiografia de Federico Sánchez (premi Planeta de 1977). També ha escrit diversos guions cinematogràfics (Z i La confessió, Costa-Gavras, La guerra ha acabat, A. Resnais; L'atemptat, I. Boisset; i Les rutes del sud, J. Losey) i el de la seva pròpia pel·lícula sobre la guerra civil espanyola, Les dues memòries (1973).

En 1988 va ser nomenat ministre de Cultura en el gabinet de Felipe González, càrrec que va ocupar fins a 1991. En 1993 va publicar Federico Sánchez s'acomiada de vostès, en 1995 L'escriptura a la vida, que evoca el seu pas pel camp de refugiats de Buchenwald i en 1998 Adéu llum d'estius.

En 1994 va rebre el premi de la Pau de la Fira del Llibre de Frankfurt i en 1996 va ser triat membre de l'Acadèmia Goncourt. En 1997 va ser guardonat amb el premi Jerusalem de Literatura i en 1999 amb el premi Nonino.

En aquest llibre Semprún reflexiona a l’entorn de la tortura com un dels fets que va patir a rel de la seva detenció quan formava part d’una cèl·lula de la resistència francesa contra els nazis. La narració va des de la sensació que pateix algú que en ser detingut ja sap que serà sotmès a tortura per obtenir-ne informació, no gratuïtament als resistents ja se’l explicava el que els podria passar, fins a la voluntat de resistència i la victòria moral que significa no delatar els companys davant del torturador. És també un cant a la necessitat de la fraternitat i la solidaritat davant de la injustícia i la tirania. Aquesta obra com hem dit està en estat embrionari i Semprún va morir en el procés de redacció.

En l'edició francesa hi havia un un pròleg de Régis Debray i un advertiment de l'editor que no ha estat publicada en l'edició espanyola. En la versió francesa, Jorge Semprún li parla al director de cinema Franck Apprederis del projecte que té entre mans: “Aquest llibre està pensat com una sèrie. Podria haver-hi un, dos, tres, quatre, els volums que facin mancada, tots amb el mateix títol: Exercices de survie… La primera part ja està gairebé llesta, i se centra en l'experiència de la Resistència, i la joventut. El tema articulat és un del que he parlat molt poc, i que abordo ara tant des de l'experiència viscuda com des de la reflexió: es tracta de la tortura”. La història acabarà aquí.

El llibre sembla gairebé una cronologia feta sense cap mena aparent d’emoció, cronologia precisa de com es detingut, com es empresonat i quines tortures va rebent, unes seqüències que ja el propi Semprún sembla tenir interioritzades quan es produeixen. Com després en el camp de concentració va recordant els fets però alhora alimentant el treball de solidaritat i de combatre a l’enemic  amb accions de resistència i accions que simples i modestes poden tenir valor testimonial i moral. El camp de Buchenwald és present en gairebé tot l’obra de Semprún però en aquesta narració apareixen nous elements que eren desconegut donant una major rellevància als sentiments i les reaccions personals davant els perills i les vexacions que va patir en mans de la Gestapo. El mateix Semprún creu que sobreviure a la tortura i, sobretot, mantenir-se sense delatar als companys el va connectar encara més amb la vida i amb el món.: “La meva experiència personal m'ensenya que no serà la víctima sinó el botxí —si aquest se salva, sobreviu en una existència posterior, àdhuc anònima i aparentment afable— qui no se sentirà més a la seva casa al món, per més que fingeixi”.

Semprún passa comptes també en el llibre no només als seus torturadors nazis sinó també al Partit Comunista i a la figura Santiago Carrillo dirigent enfrontat amb Semprún. Narra també la seva vida clandestina a Madrid i els temors que va tenint en cas de ser detingut per la policia franquista.

Semprún no podrà acabar ni aquest llibre ni el cicle que preveia però no hi ha dubte de que més enllà de la qualitat formal hi ha al darrera aquesta voluntat de fraternitat i solidaritat inherent en el seu pensament.

Ejercicios de supervivencia
Jorge Semprún
Colección Andanzas 878
Tusquets Editores
Barcelona, març del 2016