Primera mentida: “No és el moment adequat”

Fa poc temps va tenir rellevància un “tic-tac” pronunciat per un polític dels de “lanza en astillero”. Una sonora metàfora disposada a exercir pressió als fatxendes que converteixen  la gestió pública en el beneficiós guany d'un negoci privat. Deia amb ella que el temps s'acabava, no sabem amb certesa per  què. Si era un advertiment per esbandir els seus pecats o una alerta per recollir els estris i emigrar cap a altres ocupacions. Sigui com sigui i més enllà de les intencions d’avisadors o avisats, la veritat és que el temps corre aliè al missatge que pretenem penjar-li a la motxilla.

Uns altres, de rang diferent però amb idèntica ocupació es manegen també en el sinuós mitjà del “temps” amb una màxima que ens genera un cert neguit: “Cal mesurar els temps” diuen. De tant dir-ho, el nivell de tensió no disminueix, al contrari ens deixa enmig del no-res. Ni tan sols som capaços de veure què utilitzar per mesurar, amb quin model, tecnologia o procediment treballar.

De tant ballar amb l'assumpte, obrim possibilitats per entendre-ho bé com un pas de ball lent, sinuós, carregat de desig, o tal vegada com un eixelebrat rock & roll resolutiu, o finalment, i si res encaixa, acabant per donar-li la culpa al “chachachá”. Totes les raons juntes perquè l'objectiu morís d'avorrida inacció.

I aquí seguim tots després d'haver consumit aire, esperances i diners que no tenim. Estem de nou en la casella de sortida vivint per sobre de les nostres possibilitats en un viatge enlloc. El cubilet amb els daus espera al proper participant per iniciar una partida que comença amb normes absurdes o obsoletes, que ens condemnen a perdre sempre en un joc que avorreix, no per la seva essència sinó per l'estupidesa dels seus jugadors. Les societats necessiten de la política com un fet fluït que permeti créixer en pro del bé comú. Quan els fluids s’estanquen, es paralitzen, acaben per fer molt mala olor. En aquest moment ja sense confusions, la pudor ho fan  la voluntat i els interessos particulars de les persones que suposadament són els designats per escometre polítiques i solucions.

Vaig escoltar a Artur Mas parlar de política i sensibilitat enfront d'un fòrum de joves universitaris. Ells són sempre l'esperança perquè han de prendre el timó d'allò que ara fem servir els veterans. És un repte reconèixer en veu alta que no estem aprenent aquesta lliçó. Així ells podran prendre bona nota per adoptar el costum d'arriscar amb allò en el que a priori no es combrega. El seu impuls creatiu i revolucionari està ara en un món trepidant. Ens obliga a entendre el canvi i l'assumpció d'alternatives com a fets quotidians tan comuns com menjar o dormir.

Els que ens dediquem a acompanyar  altres en els seus reptes no renunciem a la sorpresa i a la ruptura amb els “moments adequats”. Escoltar-los és una manera eufemística d’acceptar la por que ens produeixen. Sense saltar al buit, son capaços de donar salts si portem un bon paracaigudes de coneixement i ganes per experimentar.

Les lliçons sobre l'immobilisme només serveixen per al record de vells estirats formats en la disciplina del gris i negre fosc. Començar per passos petits ens pot portar a recórrer llargues distàncies. I ja que parlem de polítics, si no dóna temps en una legislatura ho fem en quinze, però ho fem, que ja n’hi ha prou.

El temps és un invent humà. Si a una cosa inventada que no existeix, li sumem passivitat, quietud i cessantia escurcem la fina línia que ens deixa lluny de la vida i molt a prop de la mort. No sé si en arribar el final es podran fer preguntes. Ara que encara estic viu la vull avançar: Per què deixar passar el temps?... Et deixo espai per la reflexió pensant que és un mal contracte el que ajorna les coses com a excusa per no afrontar-les. D'aquests conec a alguns que van creure que aquestes coses només li passaven als altres sabent que finalment ens passaran a tots. De moment ells ja no estan a temps de fer res.