El reciclatge a la merda

El món del reciclatge a casa nostra és molt complicat. Aquí també són els reis de Catalunya com moltes altres coses bones que tenim amb un percentatge que no arriba ni al 20% molt lluny de la mitjana catalana que supera lleugerament el 30%.

Aquí al Baix Penedès es donen molts i variats fenòmens des de la diferència del nombre de veïns entre l’estiu i l’hivern que es produeix en les principals municipis del Baix Penedès, doblant o triplicant la dels mesos més freds.
També tenim el problema del gran nombre d’urbanitzacions que tenim. A l’estiu estan en plena forma, però en la resta de l’any, quan no és cap de setmana pots veure una llum aquí una allà. Una població dispersa que provoca que els serveis que es donen sigui més cars que no pas en una concentració demogràfica amb habitatges amb diferents pisos. Alguns varen veure la nostra comarca com el lloc ideal per venir a viure en un terreny amb una caseta, una piscineta i l’hortet. La imatge ideal de molts que s’ha vingut a instal·lar al Baix Penedès. Si a sobre estan relativament tranquils i a uns preus més barats que a la resta, doncs què més volem? Al Baix Penedès hi falta gent. Evidentment venien els que no tenien diners per anar Sitges, Vilanova, Torredembarra o Vilafranca del Penedès. Ells anaven fent sobre la marxa inclús amb urbanitzacions que s’anaven creant sense ordre ni concert. Els seus veïns fins més tard no varen veure les conseqüències de viure en aquestes zones tan econòmicament rendibles sense tots els serveis i amb unes condicions per sota de les que poden gaudir la resta de la població.

Moltes d’aquestes urbanitzacions i barris marítims només tenen relativament propers de les seves llars els contenidors del rebuig. Els altres els tenen situats una mica més lluny o a mig quilòmetre segons la zona. Alguns no saben ni on són. Ni els importa tampoc. Ells ho posen tot dins la bossa amb la senzilla excusa que la resta de contenidors estan massa allunyats. Aquesta frase màgica és capaç de justificar-ho tot. Quan alguns d’aquests veïns ja ho tenen tot localitzat després ve un espavilat i ho canvia tot de lloc. Llavors tornem a començar a esbrinar on estan amagats i la reacció de la majoria ja tothom la coneix.

El principi bàsic de tot plegat és que ningú vol els contenidors davant de casa seva, però curiosament ningú vol caminar per anar a tirar la brossa. Són coses que no acabo d’entendre. Llavors la situació perquè aquí tots som bona gent és situar els contenidors en algun lloc i quan algú es queixa, doncs anar a buscar un altre emplaçament. A vegades sembla que aquests estris de plàstic tinguin vida pròpia. Al final cansats de donar voltes se situen en llocs que poden quedar lluny dels ciutadans i avorrits de buscar on s’amaguen la gent ho acaba tirant tot al rebuig. En el fons pagaran igual i s’estalviaran caminar endebades. Si la gent que recicla religiosament tingués una reducció en la taxes o encara que siguin obsequiats amb paquets de bosses on posar la brossa orgànica encara tindria un al·licient però en aquest país que per 50 cèntims tornem el carret de la compra del supermercat allà on el vàrem trobar la solució és molt fàcil. Un altre tema són aquests establiments legals com passa amb els fotògrafs que els hi fan pagar el doble o el triple del que correspon a una llar en escombraries a l’any per només un paquet de brossa al mes. Enutjats pel que han de pagar doncs adopten una postura rebel davant aquesta greu injustícia. S’ho cobren a la seva manera. Sense pietat ni sostenibilitat.

Aquí hauria de pagar realment aquell negoci que genera un volum considerable de residus com podria ser un bar, restaurant o similar, però alguns com una òptica, els residus que s’hi poden generar són ben mínims.

Està bé muntar una festa infantil per ensenyar a les noves generacions a reciclar, però fins que aquests joves no es dediquin a seleccionar la brossa encara haurem d’esperar una mica més. Hi ha una llegenda urbana que afirma que la brossa s’ha de llençar entre les 20 i les 22 hores. Algú ha vist darrerament algun cartell d’aquests en els contenidors? Un tema difícil per posar fil a l’agulla, en una comarca amb moltes realitats paral·leles que molts cops estan ben distants.