Quarta mentida: 'Començaré quan'

En començar el dia, tots tenim com una de les nostres primeres costums el mirar-nos al mirall. Durant aquests segons iniciem algun tipus de conversa interior en relació a la persona que veiem reflectida. Quan t'apropes a aquestes edats considerades madures pares la teva atenció en els canvis, per exemple amb el teu cabell passant del blanc al negre, si és que ho tens, o en aquesta o aquella arruga que no havies localitzat fins a aquest moment.

El cas, és que arriba un “clic” i el teu record porta la visió del que eres per enfrontar-ho directament al que estàs veient en aquest instant. Aquest múscul sense tendons que té com a especialitats coses tan dispars com crear fantàstiques idees i simultàniament produir els majors problemes. El cervell no es deté i actua per lliure generant qüestions en les quals mantenir-nos ocupats d'alguna manera.

Tornant al moment “mirall”, després de situar-te en aquest espai entre el qual eres i el que ara ets, arriba el catàleg de coses que creus o intueixes que formen part dels teus somnis de realització personal. Com quant és veritat això? Ets totalment sincera/o amb tu mateixa/o?

Durant el moment de discussió interior comences a desplegar tot un exèrcit d'excuses amb les quals fer front a la necessitat d'acció per apropar-te al teu objectiu. Tens alguna cosa en ment que resulta atractiva a certa distància però que quan mires de prop et provoca una sensació semblant a la visió de la piscina des del trampolí d'onze metres. Tot es encongeix fins al punt en el qual no entra ni una agulla. Si, es diu por. No és ni més ni menys que una espècie d'herpes labial que solament veus quan es manifesta, àdhuc sabent que sempre està aquí.

T'estàs apropant a la realitat d'aquesta negociació enfront del mirall. Necessites d'un espai on situar la discussió, marcar distàncies entre el que tens i el que no, el que saps i el que requereixes aprendre, mesurar la teva capacitat per assumir riscos, entrenar, caure i aixecar-te. Tots aquests elements que et situïn a un escenari amb claredat, si és que en realitat vols arribar a una resolució que et capaciti, primer amb tu mateix i després davant el món amb el que pretens actuar.

Ja estàs en un lloc suficient en el qual moure les teves fitxes. Les vas a moure o vas a començar la teva primera frase amb un: “començaré quan…”? A la pràctica és una de les més importants mentides que ens expliquem. És perfecte per ajornar l'acció enfront d'un projecte o somni sense renunciar a ell. És la tècnica de l'ajornament “sine die”, indefinidament.

Aquesta tècnica que es fa servir habitualment en el dret administratiu té conseqüències greus en el dret personal a créixer en qualsevol àmbit de la vida en el qual desitgis estar present. Aquesta “excusitis” específica et portarà a crear condicions afegides en la mesura que les més antigues es vagin complint, convertint el panorama en un bucle sense fi. Estàs mantenint una falsa esperança sobre alguna cosa en la que no vols esforçar-te perquè es converteixi en realitat. Et sona d'alguna cosa la paraula compromís?, en el fons ja t'està ben el tancat protegit en el qual aparentment et sents  còmode. Resumint, vesteixes la mona de seda, amb el que mona es queda.

L'experiència dels guanyadors diu que encara que no estiguin totes les condicions creades cal donar petits passos sense esperar al perfecte per engegar-nos. Ho he explicat en altres articles i no em pesa repetir-ho. La vida és massa curta per esperar la perfecció. Només està a la nostra mà percebre les seves potencialitats quan caminem fermament cap a ella.

Mai he vist un tren que et porti a la teva destinació si es queda aturat en la via. Si no camina baixa't per pujar a un altre. Si no passa un altre, posa't a caminar per la via. Ella t'ensenyarà el camí.