Què és el federalisme?

Avui us presentem un llibre que explica una paraula, i ho fem tres autors amb moltes coincidències i amb bagatges i matisos diferenciats. Per entendre per què ho fem, això d’explicar una paraula, potser convé adonar-se que ningú presenta arguments de fons contra el federalisme, només arguments tacticistes. I potser l’argument tacticista més sofisticat és que federalisme vol dir moltes coses i cap, i que és un concepte abstracte, i que el més important és discutir de coses concretes. És veritat que hi ha molts federalismes possibles, però tots tenen coses en comú (nosaltres no pretenem tenir les taules de la llei, sinó oferir la nostra proposta o una forma de resumir el que tenen en comú). Les paraules abstractes suggereixen valors, idees, principis. Esquerra, solidaritat, democràcia també són paraules abstractes, i no per abstractes les amaguem. Aquests noms abstractes són útils perquè ens permeten coordinar-nos al voltant d’uns valors que orienten les decisions concretes, els detalls. Avui el que hem d’ajudar a concretar, i aquesta és una idea que destaco en la meva part, és com busquem alternatives a l’estat-nació que està obsolet, i és difícil pensar en una alternativa millor que el conjunt de valors, de pràctiques i d’experiències que suposa el federalisme, la idea de govern utilitzada per la majoria de les persones que viuen en democràcia al món.

El vell estat que monopolitzava la sobirania, ha mort. Seguiran havent-hi estats i projectes d’estat que intentaran monopolitzar la sobirania, però no ho aconseguiran, perquè avui, especialment a Europa, és impossible. Compartir la sobirania, diversitat institucional, cooperació i innovació en el govern, una Europa unida amb molta llibertat institucional i coordinació a la vegada per sota del nivell europeu, això és el federalisme del segle XXI.

Però el combat del federalisme serà un combat llarg on no bastaran els canvis en les normes escrites, sinó que caldrà influir també en les actituds i les normes socials dominants. No és una proposta intermitja ni una tercera via, és una proposta ambiciosa i radical, però a diferència d'altres propostes que també ho semblen, aquesta és factible, evolutiva i adaptativa; no hi haurà una DUF ni un dia D, però sí que pot haver-hi, de fet ja hi és, una evolució a través del diàleg, la deliberació, el pacte i el vot.

El federalisme espanyol i l’europeu no són dos federalismes diferents. No es pot organitzar el federalisme espanyol sense tenir en compte com interacciona amb la federació europea a mig fer i els seus problemes. L’exemple del corredor del mediterrani si llegiu la notícia d'ahir amb el govern català demanant coordinació amb altres governs és clar: algú creu que el corredor del mediterrani és possible amb una Espanya centralista o amb la independència de Catalunya, o sense una evolució federal d’Espanya i d’Europa? A no sé que ens pensem que el mediterrani comença a Portbou i acaba a Les Cases d’Alcanar... Alguns apectes  il·lustren la interacció entre els dos federalismes, l'espanyol  i l'europeu: crisi de les institucions, la interacció entre política monetària i fiscal, les restriccions sobre els déficits públics i l’endeutament, el corredor del mediterrani. Sense una Europa de la qual importar qualitat institucional la nostra societat s’enfonsaria. L’Espanya democràtica i el catalanisme no són res fora d’Europa.

Aquest federalisme de nines russes no vol dir nines iguales. No hi ha cap obligació que l’organització interna de cada estat-membre o cada regió, o cada institució ad-hoc sigui igual, ni que cada federalisme sigui el mateix. Però sorprèn que el federalisme d’alguns (PP i ERC per diferents raons) s’acabi als Pirineus. El nostre és un federalisme a temps complet, no a temps parcial. Un federalisme que veu amb molta preocupació el replegament identitari, i no només a Àustria.

Una altra cosa que destaco en la meva part és la fal·làcia dels dos eixos, social i nacional: No hi ha dos eixos. L’estat-nació i les lluites pel monopoli de la sobirania nacional avui impedeixen resoldre problemes socials com la crisi dels refugiats, el frau fiscal, el canvi climàtic. Per preservar la democràcia, o renunciem a la globalització, o renunciem a l’estat-nació com a espai privilegiat de la sobirania. Aquesta és la lliçó del trilema de Rodrik, i el federalisme ofereix una solució: governem la globalització amb un federalisme internacional democràtic començant per Europa, que ja està a mig fer amb totes les dificultats. L’estat del benestar en un context federal també és seguretat jurídica per als més vulnerables, que tenen dret a un marc institucional que evolucioni sense ruptures per poder fer plans comptant amb l’existència d’una moneda estable, unes pensions, uns contractes de treball, d’habitatge… Tot i que entenc les necessitats del guió de separar entre arguments ètics, polítics i econòmics, en el món real l’ètica, la política i l’economia no es presenten per separat. En qualsevol cas, entenc l’economia com una branca de les ciències socials amb una forta càrrega ètica i política. En el tercer capítol del llibre, encara que suposo que és el que fa més mandra llegir, hi trobareu arguments econòmics, en aquest sentit ampli però també en un sentit molt convencional, per defensar el federalisme. De fet, són arguments que generen un elevat consens en la nostra professió, igual que el federalisme genera un elevat consens entre els constitucionalistes. No són arguments novedosos, senzillament hi faig un esforç per posar-los al dia: sobre les relacions fiscals entre governs, sobre les desigualtats, sobre qüestions regulatòries, sobre la interacció entre política monetària i política fiscal.

El que crec que és important és que integrem de forma coherent els arguments econòmics amb els arguments ètics i els polítics, perquè les raons del federalisme no són tècniques o tecnocràtiques, sinó raons que tenen a veure amb la defensa d’un model de societat en pau i en llibertat. En aquest sentit, per exemple, en la nostra societat hem de conviure persones que creuen que Espanya és una nació, persones que creuen que ha de ser un estat pluri-nacional, persones que ens sentim individus plurinacionals, persones a-nacionals o post-nacionals, persones que creuen que l’estat ha de ser Catalunya o Euzkadi, persones que venen i se senten d’estats i nacions llunyanes i que seguiran venint (i millor que vinguin)… En altres societats europees i d’altres regions del món la complexitat no és menor. L’ideal no pot ser que ens comptem per veure quina minoria més gran li imposa la seva identitat a les altres. Però al mateix temps hem de reformar la democràcia per adaptar-la a la globalització i a les noves tecnologies. Això és el federalisme del segle XXI: adaptar la democràcia a la realitat de la nostra societat.

Molta gent té la percepció que la democràcia se li escapa de les mans (pel pes dels experts, la plutocràcia, la llunyania dels centres de decisió). El federalisme aspira a instàncies de govern a diferents nivells, perquè hi ha problemes a diferents nivells, instàncies votades i que rendeixin comptes directament a la ciutadania, no com en una confederació. La ciutadania exigeix veu i participació i necessita una narrativa que li ofereixi esperança. El federalisme és impossible sense el consentiment de les parts, però l’alternativa al federalisme no és cap drecera cap a no se sap exactament què, és seguir com fins ara. Cal buscar incentius que evitin que algunes de les parts prefereixin el conflicte i la paràlisi, que és el que passa ara a Espanya i Catalunya. El federalisme suposa una millora de la democràcia perquè redistribueix el poder polític i per tant senta les bases polítiques per a la distribució dels recursos, de la renda i de la riquesa d’una manera sostenible, institucionalitzada. Per això diem, i així és com jo acabo el meu capítol, i citant a Manuel Cruz, que el federalisme és la forma política de la fraternitat".