Cinquena mentida: 'No sé com fer-ho'

Arribem al final d'aquest recorregut que ens hem plantejat des de fa algunes setmanes, parlant de cinc mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos per sabotejar els plans en els quals no confiem plenament o no estem disposats a abordar amb sinceritat.

Hi ha moltes maneres de sortir corrent d'un lloc o situació que ens disgusta. Avui vaig a parlar-vos d'una forma d'escapar que no requereix posseir d’una condició física especial. És més, amb ella s'escapa fulminantment des de la comoditat d'un tou i acollidor sofà.

Si existeix una tècnica per lliurar-se del que ens incomoda que vingui de fàbrica en tots els potencials clients de Coaching, és sense cap dubte aquesta frase: “No sé fer-ho”, o les seves variants, “digues-me com haig de fer-ho” o “això com es fa?”. Totes responen al mateix patró induït per les creences apreses o heretades del nostre entorn. Serveixen com a excusa per inventar-nos els motius que ens ancoren a romandre immòbils en el nostre tancat de seguretat que diem zona de confort.

L'ésser humà és ansiós per naturalesa. Quan la situació es presenta i les expectatives actuen, li porten a procurar-se presses en la consecució o eradicació dels seus problemes. La tendència és viatjar a la velocitat de la llum per arribar no se sap a on, perdent-se de pas les meravelles del recorregut. Els expliques que les eines que van a servir perquè el viatge tingui èxit estan amagades entre les herbes a la vora de la camí, però no l'hi acaben de creure. Exigeixen en funció del pagament realitzat que els diguis on estan i com les han d'utilitzar per revertir, construir o canviar, això tan especial que en el fons només ells coneixen. Tots els implicats en aquest procés sabem que el client és el que té l'última paraula i que dirà SI quan es convenci des de dins, del que està fent o té possibilitat de fer és veritablement important per a ell.

Ningú va néixer ensenyat. El primer que aprens a fer és plorar. T'indueixen des del part i després del primer plor saps que les teves necessitats tenen la possibilitat de ser satisfetes a través d'aquest comportament. Ho repeteixes una vegada i una altra fins que tots ens convertim en hàbils en la matèria. Som el Messi del plor. Dol i et sanen, tens gana i t'alimenten. És la forma que l'hàbit fa al monjo. Pots pensar que no ets prou bo plorant o en una altra cosa i que fins i tot mai podràs desenvolupar una bona tècnica per a això que dius voler. És soroll; quan tens un “que” per alguna cosa, el “com” per fer-ho surt automàticament. Aquí et poso una altra metàfora al fil del tema: “La necessitat obliga”. Tots sense excepció, hem sentit per alguna cosa o per algú aquesta “obligació” que ens ha portat a fer el que pensàvem que no podíem o sabíem fer.

Des d'un altre vessant, l'experiència ho demostra tot, permetent observar que quan volem fer alguna cosa especial sobre el que no disposem d'una habilitat, sorgeix una llum especial que ens capacita per buscar els recursos, preparació o formació necessària per fer-ho. Claredat i objectivitat per sobre de tot. Que no disposis dels mitjans no vol dir que siguis incapaç de fer-ho, només que necessites més temps per adquirir la tècnica o l'ajuda de qui pugui recolzar-te.

Tot és matèria i no es destrueix, es transforma, diu la física. Per tant la teva habilitat no serà ni més ni menys que la transformació d'algú que ha posat tot el necessari per integrar aquest coneixement en si mateix. No és màgia, ni sorgeix del no-res. Necessita passió, desig, amor i molt esforç.

Em quedo fonamentalment amb l'amor. Quan has estimat alguna cosa amb intensitat, els mitjans que poses per això no coneixen límits. Per descomptat tu no te'ls poses i si la naturalesa s'atreveix a fer-ho t'enfrontes a ella fins al límit de les teves possibilitats. Fins i tot si fa falta, més enllà.