Orgull?

En la vida de cada persona els valors juguen un paper essencial. Són com les bugies d'un cotxe. Han d'estar alineades amb les característiques del motor, connectant-se al moment precís. Si alguna està fluixa o no s'encén sincronitzada, el sistema perd pressió, baixa el seu rendiment afectant al conjunt. Fins i tot pot fer que tot es pari deixant de funcionar. Es plasma el moment en el que cal canviar el que no va bé.

La perspectiva que nostra vida es detingui per un incorrecte funcionament del nostre sistema no és un panorama desitjable. Per poc que estigui al nostre abast anem a posar els mitjans per ajustar o substituir aquella bugia/valor que posi en risc aquesta desitjada evolució i idea de benestar a la qual tots aspirem.

No existeix un altre objectiu superior en la vida que el de ser feliç. Per aconseguir-ho posem els mitjans, tant els conscients com els inconscients. Ens adaptem per pròpia iniciativa, sols o ajudats per idees i persones que ens inspirin. Ens impliquem perquè sentim que això és important per a nosaltres. Necessitem encaixar aconseguint l'equilibri que les espurnes de les nostres bugies donen. Aconseguir la velocitat de creuer en el desenvolupament personal. La visió ideal, el que vols, el que et realitza i et dóna la identitat.

Qui sóc?, què sóc?, per a qui i per què sóc així? Són algunes d'aquestes preguntes íntimes i existencials que donen sentit al nostre full de ruta, al que fem i a les raons que ens inclinen a actuar d'una manera o una altra. A estar aquí, allà, amb aquest o aquella. Editen el veritable document d'identitat. Un que supera al passaport que et proporciona el teu país i que portem guardat en el disc dur de la memòria. La identitat, com tot a la vida és alguna cosa en permanent evolució. Comença amb la intuïció de cadascú i se sotmet a la comparació amb les opcions alternatives que la vida està en disposició d'oferir. Cadascun en la mesura del seu acord interior, va comparant fins a trobar el millor escenari, que no és un altre que aquell en el qual finalment les peces encaixen. No existeixen millors ni pitjors. L'horitzó mostra amb claredat el ser feliç. Ser-ho implicarà sempre poder fer feliços a uns altres. És una clau mestra.

Tots els viatges i el de la identitat no és una excepció, ens transporten entre l'acceptació i l'exclusió. L'útil per a tu i el que rebutges perquè no et serveix. És així de senzill.

No obstant això, pensem en massa ocasions que el que has rebutjat, no és bo o és reprotxable. Fins i tot iniciem veritables croades en contra, sense permetre al no acceptat en la teva vida el que pugui ser acceptat i útil en la d'uns altres. I fonamentalment que això no és ni bo ni dolent, sinó simplement una realitat quotidiana que ens fa rics i diversos. Quantes més cares té un diamant, més valuós és. Amb la diversitat succeeix el mateix. Les cultures riques en opinió i identitat són sempre les més pròsperes i creatives.

La ciutat en la qual viu és un formiguer ric d'opcions en el que a matèria identitària es refereix i a més és evident en el seu teixit social, el visible, el que es mou pels seus carrers. Fa gala d'un terme que cada dia em ressona més i sobre el qual he volgut compartir alguna reflexió. L'orgull és una paraula que vibra altisonant sobre la qual he recollit alguns conceptes clarificadors:

1. És un excés d'estimació cap a un mateix i cap als propis mèrits pels quals la persona es creu superior als altres.

2. És un sentiment de satisfacció cap a alguna cosa propi o proper a un que es considera meritori.
Ampliant recursos, el diccionari de la RAE ho defineix com: Arrogància, vanitat, excés d'estimació pròpia, que de vegades és dissimulable per néixer de causes nobles i virtuoses.

Ho he trobat poc edificant per múltiples raons. Els excessos acaben per aportar coses negatives. Si més no, provoquen digestions llargues i pesades amb conseqüències imprevisibles que van més enllà del menjar i beure.

Situacions que si s'ancoren a la vida ens posen molt prop de precipicis irreversibles. Per descomptat l'esforç personal, el compromís i la perseverança són eines que ens apropen al mèrit, a la recompensa. No obstant això, no aconsegueixo encaixar la condició sexual com un mèrit en cap context, cultura o creença. És un treball personal definir-se sexualment sobre el qual ningú hauria de sentir-se obligat a explicar-se amb ningú. Ja puguis ser gai o heterosexual, pots sentir-te orgullós per desenvolupar un projecte innovador o per crear la teva pròpia família, mai perquè t'agraden els nois o les noies. Sento que fomentar aquests plantejaments són les llavors més poderoses d'exclusió, homofòbia i intolerància que faciliten no solament els que rebutgen als que no són de la seva condició sexual sinó també i molt més del que a priori pot semblar, aquells que denuncien sentir-se perseguits pel mateix motiu.

Sobre segregacions, un president en funcions en la seva ruta d'arranjaments per Espanya es va expressar dient que hi havia espanyols bons i espanyols dolents. Missatges com aquests ulceren consciències amplificant conflictes que haurien d'estar més que superats. Al vol d'això m'agradaria postil·lar al candidat que el que hi ha són espanyols i entre ells, persones que tenen comportaments bons i/o dolents, que per descomptat està a anys llum del que ell va dir amb les seves res innocents paraules.

Siguem coherents sense pretendre utilitzar causes nobles i virtuoses com a excusa de injustificables arrogàncies, vanitats i egos. Faltem al respecte a aquells que han donat passos més enllà en l'assoliment de drets que avui gaudim tots. Quan s'utilitza l'orgull com a eina, els resultats sempre són excloents. L'acadèmia de la llengua espanyola ho deixa clar amb dues frases. Mentrestant, la societat sembla que fa una altra cosa ben diferent.

Pots ser i voler com vulguis. Pots celebrar el que et vingui de gust si el respecte a la diversitat, tant la pròpia com l'aliena, es mou entre les normes que ens donem per a la millor tolerància. És molt important no alimentar els dimonis que treuen el pitjor de nosaltres mateixos corrompent convivències. Tot la resta no deixa de ser un circ de excuses, des dels quals es vesteixen de cuir fins als quals utilitzen un hàbit per convertir una festa en un negoci, en l'oportunitat per lligar o en una canalització de masses.