Menys herois i més persones anònimes

La nostra comarca té els llocs per fer concerts, teatre i espectacles varis. També gaudim d’una programació més o menys àmplia segons l’equipament. En resum, són  molt poques per no dir cap les setmanes de l’any que no tinguem alguna proposta en un lloc o en un altre de la comarca.

El problema és que ens falta el públic per omplir aquestes activitats que portem a terme. Hi ha municipis que han dotat el ADN dels veïns d’una ordre interna que els obliga a anar al teatre i participar de tot el que es faci al municipi. Un cas clar és Llorenç del Penedès on la gent s’hi aboca. Només cal anar a veure el Sonaprop i altres activitats per comprovar in situ que la gent hi participa. Calafell per la seva banda, quan s’estrena un espectacle de l’elenc local la K-mama ja de bon començament ja es programa tres dies per donar a conèixer el muntatge als seus veïns en un aforament d’unes 400 persones per representació.

Aquest ADN sembla que no ha agafat consistència en el cas del Vendrell. Només cal veure algunes cites en els diferents teatres municipals per veure que la cosa no acaba de rutllar. Quan alguna de les persones que pugen a l’escenari és mediàtica, popular per algun fet o circumstància llavors si que s’acostuma a omplir, però massa cops veiem massa cadires buides a les nostres sales. A grans trets, si tinguéssim la gosadia de buscar beneficis econòmics o almenys no tenir pèrdues econòmiques en les nostres propostes culturals realment oferirem ben poca cosa perquè aquest camp és ben deficitària a casa nostra.

Fa uns mesos va sortir a la llum la polèmica sobre el possible tancament de la casa Barral de Calafell perquè era deficitària. Al final crec que s’ha posat fet un sorgit per què la gent estigui calladeta. Un altre dels temes prou importants i que no ha transcendit gaire és la desaparició del premis la Mar de Lletres de Calafell que l’any passat va arribar a la seva XV edició. Una plataforma on joves i grans d’aquí i d’allà tenien una oportunitat per treure  profit de les seves creacions literàries. Evidentment interessa molt més als polítics fer una gran cantada d’havaneres al mig de la platja omplir la sorra de gent a un euro el got de rom cremat. Aquests centenars de persones aniran a consumir a algun bar o restaurant per sopar o prendre alguna cosa tot això són diners a l’hora de tancar la caixa.

Tancar la casa Barral per manca de rendibilitat té la seva lògica que pot ser més o menys políticament correcte, però té una explicació. A vegades ens mantenim ferms en conservar esdeveniments, festivals que són totalment deficitaris, però que no tenim el valor de suprimir. Amb el que costa aquesta cantada d’havaneres quantes cases Barral podem mantenir? quants premis ded 300 euros podem donar a futur literats?. Si hem de ser coherents potser millor que suprimim aquesta cita galàctica sobre la sorra i deixe’m oberta la casa  Barral i a la literatura i a mil petites coses més que és la gràcia del poble. D’haveneres se’n fan a tot arreu. El nostre pobre editor no té una projecció tan extensa com aquesta melodia tradicional acompanyada molts cops amb rom. Potser que comencem a ser una mica coherents i que aquesta ceguesa que ens fa inventar grans esdeveniments no ens faci tancar la xavalla del pressupost d’alguns equipaments de casa nostra.

De què ens serveix promocionar els nostres grans músics si després no tenim diners per ampliar la plantilla de les nostres escoles de música? ¿De què ens serveix tenir concursos internacionals artístics si després no podem pagar les persones que ensenyen als joves artistes de la comarca que cobren quatre rals?. Estem cegats per aquesta societat XXL. Estem enlluernats per una política de titulars i ens estem carregant la base de tot plegat. Si seguim així no ens queixem que després no va la gent a les exposicions, als teatres i als auditoris perquè hem de dotar de cultura artística a la base de la nostra societat. Quan aquest exercici no es porta a terme, una de les conseqüències és que trobem les sales buides i exposicions sense concurrència. Una gent que no ha estat educada en l’art i en la creació no per manca de recursos sinó per una pèssima utilització d’ells. Persones que han estat víctimes d’aquesta política de castells de foc i de peus de fang i misèries humanes,