Els límits de l'Estat autonòmic

No hi ha res en l'actual desenvolupament de l'Estat autonòmic que limiti especialment Catalunya, però sí que hi ha molts factors que limiten el desenvolupament del seu conjunt i les seves parts.

La reforma de la Constitució, ja sigui en un sentit plenament federal o no, està condicionada per dues qüestions prèvies de profund contingut polític. La primera és reconèixer que hi ha un conflicte i cal parlar-ne amb l'objectiu d'incorporar un reconeixement explícit de la singularitat catalana que no afecti l'equitat global. La segona és la necessària lleialtat al projecte conjunt si és aprovat amb les majories suficients.

L'acceptació de les dues premisses hauria de ser possible per a tots els partits polítics excepte aquells que s'autoanomenen "sobiranistes", que diuen que han renunciat a solucions compartides. Negociar entre aquells partits una solució atractiva a les qüestions plantejades no seria difícil. Tampoc ho seria obtenir el suport majoritari de la ciutadania, inclosa la catalana, a aquesta solució.

La Constitució de 1978, que va saber establir un sistema democràtic avançat i exemplar en molts aspectes, no va aconseguir, en canvi, dissenyar un esquema territorial que deixés tancada aquesta qüestió. Els redactors de la Carta Magna van fer, amb tot, un exercici de notable saviesa política en dissenyar un full de ruta flexible perquè cadascuna de les nacionalitats i regions trobés la seva pròpia manera de participar en el projecte comú. El resultat, amb les seves llums i les seves ombres, ha arribat fins els nostres dies arrossegant alguns defectes de disseny, la reparació dels quals és més tècnica que política, i sobre ell s'han abocat rius de tinta, aconseguint una raonable base d'acord, almenys, entre els experts en dret constitucional.

Em referiré a tres qüestions que em semblen centrals: Senat, competències i finançament.

La Constitució defineix el Senat com a cambra de representació territorial. Quan es va redactar la Carta Magna, no se sabia quantes entitats territorials s'establirien ni la seva tipologia (nacionalitats, regions o comunitats autònomes), de manera que es va optar per assignar la representació a les províncies, que era l'única figura existent, a l'espera que, conclòs el procés de gestació del model territorial, s'adaptés tant la forma de representació com les seves funcions. Un Senat renovat hauria de tenir competències exclusives, o de primera lectura, en assumptes d'interès territorial, i s’hauria de configurar com el camp de joc preferent per abordar assumptes tan importants com la cohesió, el finançament, la solidaritat o les infraestructures interterritorials. Hauria de ser, a més, una Cambra legislativa on els governs de les comunitats autònomes intervinguessin regularment.

L'actual model de repartiment competencial ha demostrat que és bastant ineficient i necessita simplificació, atribuint cada competència a una sola administració. Destacats experts proposen fins i tot que s'estableixi una llista única i curta de competències de l'Estat, deixant la resta sota la responsabilitat exclusiva de les comunitats autònomes.

El finançament és la tercera gran reforma imprescindible. És la gran qüestió, que, en última instància, dóna o treu legitimitat al model. És tan important que no es pot resoldre en una negociació entre el Govern central i els governs autonòmics, sinó que requereix el debat obert i l'acord en una Cambra legislativa, el Senat. Ha de ser flexible, amb capacitat d'aproximacions successives, amb fases d'assaig i error que permetin decantar un model estable. També ha de ser transparent i pedagògic, perquè els ciutadans puguin tenir el seu propi criteri de valoració i s'impedeixi la manipulació i la demagògia. Finalment, el model de finançament requereix també la coresponsabilitat (Estat i comunitats autònomes) en la capacitat recaptatòria, sense la qual es tendeix a falsejar el debat amb discursos del tipus 'jo voldria fer determinades coses però no puc perquè no em donen diners' , per no citar d’altres frases explícites que hem escoltat amb el verb robar per enmig.

Totes aquestes deficiències afecten el conjunt de l'Estat autonòmic. No n’hi ha cap a la qual pugui atribuir-se una orientació especialment agressiva envers Catalunya. Però totes elles compliquen i dificulten l'exercici de l'autogovern. També el de Catalunya. Que els polítics i ciutadans d'aquesta comunitat siguin els primers a reaccionar davant d'aquestes deficiències no pot ser motiu de greuge sinó d'aplaudiment. No és la primera vegada que a Catalunya neixen tendències que fan avançar a tot Espanya