Un altre 11 de setembre: Cal sortir d’aquesta confusió d’una vegada

Alguns, no pocs, pronosticàvem que apagats aquells abrandats discursos de ara fa aprox. una mica més de tres anys, -eleccions messiàniques incloses- els vaixells que pomposament havien d’arribar a Itaca, acabarien als penya-segats, -i els seus capitans enviats al ferro vell- i que tots aquells conceptes, inclòs el nou vocabulari, inventat o reciclat per a l’ocasió, acabaria fent la fi del cagaelàstics.

Si feu el seguiment del llenguatge, del vocabulari polític actual, veureu fins quin punt expressa el desordre que ens ha dut a la confusió, a un camí sense sortida i naturalment, al desencant de molta bona gent.

L’unilateralisme que pretén imposar-se, disfressat a vegades de desobediència, ó si més no de llenguatge insurreccional, ens retorna a un debat, en realitat un vell debat, encara que alguns creguin que tot just l’acaben d'inventar. Un debat que ha dividit el poble de Catalunya i que ha acabat dividint també als mateixos partidaris del "procés".

La divisió palesa, per fi visible a ulls de tothom en aquest Onze de Setembre ens remet a conceptes, que van constituir la centralitat del debat polític revolucionari de la primera meitat del segle XX... i que van ajudar a consolidar les divisions en l'esforç de defensa de la República i de Catalunya i que van conduir a la desfeta total, de la qual els nostres antecessors varen treure una lliçó essencial: La necessitat de la unitat de projecte, la unitat d’acció.

Arthur Koestler, en el llibre, -ja vell-, publicat en castellà com "El cero y el infinito", ens aproxima al moll d'aquell debat: acció directa, o lluita de masses, en el nostre context fou restituir la república primer, o fer la revolució. Koestler ens explica la duresa, la brutalitat, i fins i tot el final tràgic d'aquell debat.

Val la pena rellegir Joan Sales, la seva correspondència amb Marius Torres, sortosament redescoberta, però també els debats intel·lectuals i politics de la Transició, -si  ja sé, la maleïda Transició-, que tenien una idea central, indispensable per guanyar: el pacte, la unitat, evitar sempre i en tot moment la temptació de la divisió, naturalment per tot allò que es refereix a les idees centrals que han de donar consistència  a un País.

Ja sé que immediatament s'aixecaran veus dient que això aquí no passa.... que el "nostre" es un procés pacífic, no violent i fins i tot algú dirà que "amable". Avui no es així en la brutalitat, cert; les amables cadenes humanes escampades per Catalunya, aquest 11 de Setembre, per mor de la manca d'objectius compartits, o la exhibició  impúdica de conspiracions estiuenques a Cadaquès, amb president, cap de la policia de  Catalunya, intel·lectuals orgànics i publicistes, banderes que no són les nostres, -les de tots-, revelen en tot cas, la feblesa, l'estancament, l'estovament i l'enrocament on ha arribat això que en diuen "el procés", que molt encertat Lluis Bassets en diu el "processis-me", es a dir convertir el mitjà , el "procés" en un fi en ell mateix.

Ah!, però al mateix temps assistim a un enduriment dels conceptes, anem cap a la exclusió, del que es "nostre", i del que no ho es.  (Avui fins i tot la llet es "nostra").  I dels que són nostres i dels que no ho són. Fa mal de panxa això....ens recorda qui sap que. Tot d'una han desaparegut referències de prohoms cultes que ho eren de tots i que mereixien un gran respecte; avui els "processistes" i la munió de propagandistes no parlen d'Espriu, de Vicens Vives, de Pierre Vilar, esborrats!! clar parlaven d'Espanya, dels ponts de diàleg, de Catalunya dins l'Espanya moderna.

El fet és que avui la divisió creixent entre les forces processites, dels vells, dels nouvinguts, dels afegits a l'oportunisme del moment, malgrat la disfressa darrera dels nous llenguatges, fa palesa la impossibilitat de construir una majoria social que doni suport a un projecte que sé sap que no és viable. La precarietat parlamentaria en que ens tenen instal·lats, la incapacitat per aprovar el pressupost, fa que no es puguin realitzar les polítiques que realment necessitem la població d’aquest país, que per cert continuem patint els efectes d’una crisis descomunal.

Es per això que cal fer marxa enrere, i fer un gran Pacte amb els altres, els de la fraternitat, la solidaritat, els que creiem en la llibertat, els que creiem com un principi insubornable que la "Llibertat és la Llei", construir una estratègia capaç de fer majories socials, projectes unitaris amb ampli suport, solvents, creïbles, és a dir viables.

Oferim, malgrat ser repetitius, els tres eixos basics que haurien de ser referencia per aconseguir aquest gran acord tant aquí a Catalunya com a Espanya :

• Refer el Contracte Social.
• Un programa de regeneració política i democràtica.
• Una nova Constitució per una Espanya Federal, en una Europa Federal.