Bo, bonic i sobretot barat

Molta gent fa país i es dedica a comprar al seu poble o al del costat quan el producte està fora de la seva oferta més propera.

La solució per ajudar al petit comerç d’un poble no passa només per descomptes o petites gratificacions en els impostos. El problema del Vendrell i altres localitats és que estem majoritàriament amb una població de pocs recursos tret d’uns quants, els de sempre. La majoria d’aquests escollits al llarg de la història no ha treballat a favor de tota la ciutadania de la localitat, sinó que ha apostat en el millor dels casos pel bé del clan. Aquests quatre són els que han remenat les cireres al llarg dels segles ja sigui des de les institucions públiques com privades.

Cadascú feia el seu paper perquè tot quedés igual encara que t’anunciessin una autèntica revolució amb manifestacions incloses. Els quatre de sempre es repartien el pastís i la resta de gent calladeta mirant com els  de sempre feien els seus negocis ja sigui en el món de la construcció, financer o empreses que eren contractades per la majoria dels amics per no deixar créixer la resta.

Hi ha una dada prou important que no acostuma a aparèixer en les rodes de premsa i altres convocatòries públiques. Això del ple anual del ROM sobre l’estat de la vila sembla ser que mai és farà per tant tampoc pot sortir en aquest marc, però sortosament si que el tenim al Google que és un dels grans poders d’aquest món globalitzat.

Si hi donem un cop d’ull a les dades de l’Idescat el Vendrell, l’any 2013, ocupava el lloc 172 en rànquing català de renda per habitant al Principat amb 13.400 euros per persona i any. Un cop més estàvem a la cua en una mostra de 211 localitats on només participaven les de més de 5.000 habitants. En les  darreres posicions trobàvem municipis del Delta de l’Ebre com Alcanar, La Sènia, Ametllla de Mar i també Ulldecona en un altre àmbit geogràfic. Els darrers 8 últims estaven per sota els 11.000 euros. No cal dir que els primers del rànquing era Sant Cugat del Vallès amb 20.500 i Sant Joan Despí amb 19.900 euros anuals per habitant i any. Per altra banda a Calafell, Calafell estava al número 165, amb 13.600 euros per any i habitant un lloc abans que Cunit amb la mateixa quantitat.

Aquesta és una dada prou significativa i explica la nostra situació des d’un punt de vista econòmic que és un dels pilars de la nostra societat. El problema és que la gran majoria de gent del Vendrell ha d’utilitzar els mitjans més econòmics per subsistir. No ens calen ni grans campanyes de productes miraculosos en tots els sentits, sinó la clau de tot plegat aquí és el preu que tingui aquesta oferta. Si la relació qualitat preu és bona doncs pot tenir bona acollida i si a més és econòmic doncs pot arribar a triomfar.

La majoria de gent ha de comprar segons la butxaca i no es pot permetre el luxe de tenir un nivell de vida que la seva economia no li permet. Per això es pot entendre la força que tenen els basars xinesos a casa nostra, la molt bona acollida d’alguns bars i restaurants que rebenten preus tot i que no sempre el que se serveix ofereix una qualitat mínima. Evidentment que la gent amb recursos ja té els seus llocs on anar i comprar, però entrar en aquest món és molt difícil per un que no sigui VTV (vendrellenc de tota la vida).

Aquesta és la nostra història en un poble on molts han de marxar per poder treballar perquè aquí hi ha poca oferta de feina. En una vila amb moltes realitats, però on el fracàs escolar i l’atur hi tenen molt forta petja i on els 200 habitatges 200 ocupats és el estan a l’ordre del dia. Alguns amb inquilins respectables i altres una mica més revoltosos, però on els guettos socials encara estan es poden veure ben clarament.

Per solventar això, cadascú hi té una tasca. Des de les administracions públiques dotar als treballadors del sou que es mereixen no seguim omplint aquest país d’auxiliars administratius amb tasques assignades per estalviar uns diners que potser després es malgastaran en piscines fetes sense cap criteri o finançar partits amb quatre gats. Els escollits de sempre ho ha tingut més fàcil. Descartar des de l’administració aquests contractes que amb la meitat de l’atur i la meitat de l’administració fas una jornada completa perquè això és una presa de ple.  Un primer pas és que les administracions abonin el que correspon a cada treballador i no cal anar a pidolar a ningú res que no els pertoqui per llei. No cal anar a l’Àfrica a buscar injustícies, aquí també en tenim.