La unió sempre fa la força

No sempre els partits tenen la fortuna de tenir a la seva disposició, en un mateix període temporal, persones amb el carisma suficient per poder liderar el seu projecte polític. Moltes vegades veiem com, en els diferents espais polítics, es transita d’una persona a una altra sense massa encert. Això és així fins que apareix de nou un referent capaç de generar confiança i il·lusió, de tenir un discurs lúcid, de fer-se escoltar i, sobretot, de ser respectat per tothom, amb independència de què els postulats que defensi siguin compartits pel qui escolta.

El PSC no solament disposa en aquests moments d’una persona que compleixi amb aquests requisits, sinó que la fortuna n’ha disposat dues! Però què hem decidit fer? En comptes de celebrar aquesta fortuïta i benvinguda confluència i protegir-la com el valor més preuat d’una organització, hem decidit llençar els daus perquè sembla que nosaltres també tenim pressa.

Certament han estat anys molt difícils per al PSC, perquè defensar l’opció de l’entesa, el diàleg, els consensos i la convivència, a través de la nostra proposta federal, quan es rep una bufetada darrera de l’altra, no és gens fàcil.

Però cal recordar que la situació política catalana ha generat una polarització de tals magnituds que ha esquinçat molts altres llençols importants, com per exemple ICV-EUA, CIU, UDC (i no enumero totes les escissions que ja no sabem on paren…).

En aquest clima de complexitat, on ningú sabia com afrontar la situació, el Miquel Iceta va fer un pas endavant, oferint la seva àmplia experiència, la seva intel·ligència, el seu impecable discurs i la seva simpatia innata al servei d’un partit que anava a la deriva. 

En dos anys hem passat de la desolació a l’esperança. Hem consolidat un projecte propi enmig d’una tempesta. Tornem a tenir veu dins del projecte socialista germà. I la responsabilitat que tothom percep en nosaltres, fa possible que siguem capaços de teixir aliances en favor dels ciutadans i ciutadanes en molts pobles i ciutats de Catalunya.

Però, com deia, sembla que tenim pressa! I sense haver llençat encara l’àncora en el port d’arribada, sense poder baixar a terra, analitzar l’estat del vaixell, fer les reparacions necessàries i pujar noves provisions, cerquem destins més llunyans.

Deixeu-me que en cap cas comparteixi aquesta carta de navegació. Un lideratge no es construeix d’avui per demà. No n’hi ha prou amb ser intel·ligent, tenir experiència, tenir un bon discurs i ser simpàtic/a, cal conèixer el territori que es trepitja, les diferents realitats socials i econòmiques, perquè cal liderar per a tothom. I el Miquel d’això se n’ha fet un tip. Coneix pam a pam cadascun dels pobles del nostre país. Coneix les dificultats que tenim en cada territori i, per això, les propostes que aporta al debat intern, amb valentia, també responen a les realitats que hi ha més enllà de l’àrea metropolitana.

Tenim la gran fortuna de tenir dues persones amb les qualitats necessàries per liderar el projecte socialista. Podem aprofitar el talent de les dues i unir esforços per fer més gran i sòlid el PSC: una per consolidar el camí iniciat fa dos anys i, una altra per, ben aprovisionats, trobar nous camins que ens permetin arribar a nous ports. La transició pot ser tranquil·la o convulsa.

Jo defenso la via tranquil·la perquè de cap manera es pot desmerèixer, ni internament ni externament, la bona feina realitzada en temps de màxima dificultat i perquè el partit requereix la màxima unitat per afrontar els importants canvis que necessita.

D’altra banda, sóc conseqüent amb el que en altres àmbits ja defensa el socialisme català: fer prevaldre els acords quan es proposa la participació en forma de votació.

Però si finalment no és possible votar un acord, si no és possible protegir el doble talent i posar-lo en valor, si les presses ens marquen el camí, sense cap dubte la meva opció és el company Miquel Iceta.

Susanna Mérida
Consellera Nacional del PSC
Membre del Comitè Federal del PSOE