De la disciplina a l'autodisciplina

Des de molt petits estem alliçonats per obeir a gent més alta que nosaltres: els nostres pares, avis, oncles, germans grans, professors, companys “més alts”. Una infinitat de personalitats que tenen com a denominador comú que han de ser mirats de baix a dalt. Aquest concepte viatja pel temps en funció de modes, tendències i règims polítics sota les sigles de la disciplina. En realitat, ho interioritzes com el poder del més fort sobre el més feble. La teva esperança sobre la superació d'aquesta barrera radica en la promesa d'arribar creixent per sobrepassar o si més no, aconseguir mirant a l'altura dels ulls. Un fet físic que evoluciona mitjançant altres eines molt més efectives i que desenvolupen les nostres capacitats cognitives. Elles ens faran més forts, més rics, més savis.

La disciplina funciona una mica com la política de la llei. S'utilitza com un instrument limitant d'aquelles iniciatives amb capacitat d'atemptar contra l'establert. Es col·loca com un jou sobre la pròpia evolució de la societat amb la intenció de limitar aquelles propostes que suposin travessar el fossat que envolta a les zones de confort dels detentors del poder.

D'aquesta forma, es poden usar arbitràriament lleis superiors com les constitucions per utilitzar-les com a barreres de contenció de la iniciativa dels pobles. Es deixa de fer política per exercir el poder de la llei, d'un ens sense personalitat creat per proporcionar fórmules de gestió. I va un exemple, és evident que les eines de la política medieval no són pràctiques en les societats de la informació. Llavors Què un altre interès poden albergar aquells que supediten les lleis a l'esforç de les societats per avançar, modificar i créixer? Molt em temo que no és un altre que el de mantenir la disciplina. Aquesta que els permet a ells ser directors i a nosaltres dirigits. Per dirigir no requereixen de fer polítiques que cohesionin a les societats, simplement han d'articular els seus desitjos sense tenir en compte els aliens, modelant el desenvolupament de la llei mitjançant interpretacions sectàries, e interessades dels enunciats legislatius. Ells són capaços de fer-ho i així ho han fet. Són mestres d'aquesta tècnica que permet cimentar la supremacia de les minories sobre l'interès comú de la majoria. A alguns els pot semblar curiosa aquesta interpretació de la democràcia. Més enllà dels judicis possibles és el més semblat al que tenim. Ho hem lliurat per un temor inconscient al canvi. Per “un mantenir la seguretat” en aquestes comoditats quotidianes que les polítiques de la por han empeltat a la societat. Votem el quedar-nos com estem per molt mal que puguem estar. Això porta conseqüències. Algunes apareixen immediatament. Unes altres es mostraran tard o d'hora mentre creixen com en càncer en silenci en el nucli silenciós de les nostres vides. La tendència es mostrarà una vegada més quan ens convoquin de nou aquest desembre per tatuar aquest salt al buit en el qual hem oblidat el paracaigudes.

El fet de poder participar en debats més humils que els televisats, permet acostar-te molt més a la sensibilitat quotidiana del carrer. És en ella on es produeixen els detonants i les proves més empíriques que puguem realitzar per arribar a conclusions prenent consciència.

Si, la societat pren decisions en massa arrossegades pels dos tons més alts que utilitzen els polítics en els mítings. Si, ho fa sense percebre que aquests missatges no tenen contingut. Si, ho manté sense comprovar ni valorar les decisions preses. Sí, no fiscalitza les actituds ni sanciona les corrupcions. Si, perdona o justifica els actes bruts. Quina forma de disciplina ens queda per posar en pràctica? De quina manera puc posar jo alguna cosa diferent en aquesta dinàmica?

Aquestes preguntes ens han portat a seguir una línia de desenvolupament allunyada cent vuitanta graus de la qual acabem de definir. Comença per transformar la disciplina en autodisciplina. Per tornar a el “jo” responsable dels meus actes i conseqüent amb les meves responsabilitats. Deixant de mirar al que fan els altres per concentrar-nos en el que fem, o estem en disponibilitat de fer nosaltres mateixos. Aquests actes no ens afecten sol o nosaltres. Estan estretament lligats i són influents en els nostres contextos més propers. Per la lògica dels gots comunicants, transcendeixen a tots els racons socials. En resum, tenen el calibre per enfocar la nostra influència en la resta del món, ja no des de tots, sinó des del jo. Són ecològics, primer amb nosaltres i després amb la resta.

Aquesta forma d'auto disciplinar-nos aporta un avantatge addicional de la qual caminem molt mancats en aquests temps i que coneixem com la constància. Els meus clients davant els seus reptes i objectius s'omplen la boca amb ella i generen endorfines que els mantenen eufòrics mentre verbalitzen sobre ella. No obstant això, en la major part de les ocasions es converteix en fum que se'ls escapa entre els dits i que els catapulta a la decepció en mostrar-se poc hàbils per mantenir l'acció constant.

Després de constatar aquesta realitat és possible facilitar algunes directrius. Permeten sostenir un mètode que sintonitza autodisciplina i constància. Com?

1. Abraçant aquells objectius que saps prioritaris, amb un ajustat pla d'acció a mesura per a ells.

2. Començant sempre per petits canvis la meta dels quals serà convertir-se en hàbits.

3. Productivitat. Per a això cal prendre consciència del temps que inverteixes en les teves rutines diàries. El seu estricte compliment té la capacitat de portar-te amb claredat a la meta.

4. Allunyant-nos de les divagacions. Cal posar data límit a les coses. El límit és el límit i quan se sobrepassa ja és una altra cosa diferent del que era abans.

5. Posposar les coses és letal. És una patologia i es diu procrastinar. Comença i acaba en el termini proposat. A més d'arribar al teu objectiu genera una sensació plaent que et retroalimenta per tornar a repetir-ho.

Només quan la disciplina s'ajup perquè la mirada del més petit abast la del seu gestor, es poden crear missatges que posin a les persones en la mateixa freqüència d'actuació. Així el “tots a l'una”, comença a tenir algun sentit.