Per als que van de tenir-la gran, jo em faig càrrec

Tot el que envolta la vida necessita temps. Quan mantenim un nivell de relaxació adequat els nostres sentits perceben molt més. S'adonen de coses que succeeixen i que normalment ens passen inadvertides. Tenim aquí una oportunitat per ampliar el nostre coneixement. És llavors quan els éssers humans aprenem, quan ampliem el bagatge i incorporem al disc dur la saviesa com a potencial. Un recurs disponible per ser utilitzat en la propera ocasió que es presenti. No obstant això, som una espècie impacient, que ho vol tot a la veu de ja, immediatament i que discrimina molta informació útil que s'ignora i que per tant es perd. Afirmem que el que no veiem, no existeix.

No ens detenim a reflexionar que per veure, l'essencial és mirar, procurant-ho des de tots els angles possibles. Fent un símil i utilitzant la més optimista de les estadístiques, la nostra millor panoràmica en cada cas s'acostaria a la visió limitada d'un borni.

Això seria una simple qüestió d'elecció si el món que hem creat al nostre servei no funcionés a força d'immediatesa. De respostes instantànies que permetin anticipar-se a la resta de l'espècie, en una permanent competició, que ens col·loca a uns per sobre d'uns altres, transformant-nos en antics i obsolets a la velocitat de la llum. És aquesta frase que diu que “el que copeja primer, copeja dues vegades”, tan apropiada com a lamentable en posar en evidència que el nostre “modus operandi”, es basa a copejar.

Reduïm el nostre món a un “no tinc temps que perdre”. D'una banda ho necessitem i no ho tenim. Per l'altra, aquell que tenim assignat, ens demana que es faci servir a poc a poc per poder treure-li el màxim profit. Finalment, en la major part de les ocasions ho fem servir en estupideses que no ens porten enlloc. Ho gestionem amb presses que generen estrès o busquem la manera de col·locar-nos el més a prop possible d'un “status” acomodat pel qual hem posat en pràctica pocs, cap o en les més de les ocasions, qüestionables mèrits. Ens alineem en la pressa, en el ja, i en el “més que tu”.

Quantes vegades s'ha acostat algú a tu per competir a força de “qui la té més llarga”? Sí, són aquests que mai han pensat que tacar-se les mans també ensenya i que creuen que l'empatia és el nom d'un detergent amb el qual rentar-se.

Fa poc em vaig trobar un exemplar d'aquests al que doblo en edat i per tant també en experiència, que prové d'una cultura diferent, en la qual és protagonista la manca emocional, en la qual està mal vist mostrar el que se sent, que manifesta una tendència a utilitzar a les persones i una nul·la voluntat d'integració en l'ecosistema en el qual viu.

Des de la seva posició de poder la comunicació no s'estableix sota principis democràtics. Més enllà dels assumptes que li permeten ser el gall del corral i imposar la seva voluntat, em vaig trobar amb l'oportunitat de posar a la seva disposició una informació que no contemplava: que “membres” com el seu es farien petits amb el temps i que desapareixerien com els d’altres, pols a la pols, fins i tot si la seva “marca” era un motlle del seu penis en formigó. Tan prosaic i dur com l'actitud que va demandar aquesta resposta tan crua.

Saber que la teva petjada roman pels valors que transmets i que permeten a uns altres millorar la seva vida no és la seva opció però si és la meva. Que jo trio a qui dono i de qui rebo. Que la meva ànima és meva i la meva pell també. Que igual que a uns altres els hi va portar el vent, el vent l'hi portarà a ell. Per tant no em vaig privar de manifestar-li aquest coneixement que intueixo no farà servir per canviar la seva actitud, però sí per fer-li saber que la tinc més gruixuda que ell i que la faig servir solament on realment és útil, òbviament en altres menesters que es basen en la reciprocitat del donar i rebre. Retroalimentar genera equip, tenir-la gran no ho crec.

Les càrregues són suportables quan et sents en sintonia amb elles. Si tens un motiu prou important per administrar-les. Si decideixes treballar-les cada dia per fer-te expert en la seva gestió. Quan això passa, trobes la manera de gestionar aquests personatges que equiparen les seves capacitats al calibre del seu “aparell”.

Comunicar no és una tasca senzilla. Quan penses que comences a dominar-la descobreixes que no saps gairebé res d'ella. Les coses ens troben de vegades acompanyades de falsos ídols de fang amb la seva “cosa gran” visible. Arribat aquest cas recomano posar-los ben a prop del morrió un NO amb majúscules que et permeti seguir construint la teva vida, la teva ment i el teu present ben lluny de la seva mediocre, pretesa i fal·laç influència.

No sent qui no vols ser, t'acostes amb pas ferm a qui si vols ser. Assertivitat… aquesta és la qüestió.