De fracassos i frustacions

Un diumenge qualsevol conté les condicions adequades perquè la vida baixi en revolucions i ens permetem tenir un parèntesi per reflexionar. Aquests primers torns de rosca a la nostra ment ens situen al territori en el qual valorem la vida des de la perspectiva dels nostres fracassos i les frustracions que ells comporten.

La formació contínua facilita la disposició de recursos i amb ells la possibilitat d'analitzar aquestes situacions no com alguna cosa negativa, sinó com la gran oportunitat per avançar en la interpretació del que ens passa. És llavors quan donem aquest pas fonamental que ens permet superar els límits de les nostres línies vermelles. Sortir de la zona de confort no implica realitzar grans viatges. Simplement és donar el primer pas. El suficient per observar que no passa gens dolent i que tot el que tenim a partir d'aquest instant són opcions per créixer, sentir-nos millor i ser feliços.

La nostra tendència natural és tornar al passat per buscar justificacions que donin causa a la nostra actual situació. L'ocupació d'aquestes raons no es dirigeix al canvi. Són explicacions per a l'immobilisme i la paralització. En la major part de les ocasions són arguments que surten a la llum per enviar la responsabilitat a uns altres que no som nosaltres. Que et quedi clar que aquests altres, siguin els que siguin, no faran un pas per a tu. Els teus passos necessiten de tu. Et necessites per arribar a la destinació del teu propi viatge. Et podran acompanyar uns altres, però ni tan sols podran fer això si tu no estàs aquí. Al teu moment.

Si has estat capaç d'arribar a aquest grau de consciència sobre el teu passat, se t'obrirà una nova oportunitat. No és una altra, que la d'utilitzar la teva experiència per saber què és el que pots fer a partir d'ara i que no vas a fer o repetir. Pactes amb tu mateix l'obrir-te a cometre errors, però mai a cometre els mateixos que van quedar enrere.
És genial tenir una perspectiva de 30, 40 o 50 anys per realitzar aquest tipus de balanç. El més probable és que arribis a la conclusió que ja és tard per a tu, que l'arròs se t'ha passat i que no porta a cap port el prendre decisions per revertir alguna cosa que no té possibilitat de tornada. Gens més lluny de la realitat. La vida és una vela encesa que crema de la mateixa forma el dia que s'encén que el dia que s'apaga. Els valents que s'adonen d'això permeten que la cera segueixi cremant i que el nou que arribi a la seva vida sigui un estímul per afegir llenya a la foguera de la felicitat. Amb 18 anys era feliç corrent els 100 metres en 15 segons. Amb 50 sóc feliç perquè segueixo corrent encara que sigui més lent. La conclusió si observes l'enunciat, és que era i segueixo sent feliç amb l'acció.

Al llarg de nostre “time line” o línia temporal es desenvolupen els esdeveniments que expliquen la nostra vida. En els punts en els quals hem afegit coneixement es marquen moments d'inflexió especials. Aquí generem consciència sobre les coses i ens situem en la posició del canvi d'acció.

Arribar a aquesta presa de consciència ens permet actuar de múltiples maneres. La meva proposta d'avui rau en prendre el paper de facilitador. Convertir-nos en persones amb capacitat d'aportar recursos per a uns altres. Què millor que posar-los a la disposició dels nostres fills?

Coincidim que la nostra infància tal vegada no va ser un pou d'oportunitats, que no vam tenir a prop a algú que donés altre sentit als camins que vàrem forjar a força d'equivocacions i decisions dolentes. En resum, no vam tenir un referent adequat on mirar-nos quan la necessitat es va posar dura o quan nostra inconsciència ens va portar a una realitat present amb la qual no ens sentim identificats. Quan la vida ens lliura noves responsabilitats amb un canvi de rol, de fill a pare, ens carreguem de bones intencions perquè els nostres plans tinguin tot allò que nosaltres sentim que ens va faltar com a fills. És tanta la pressa que ens donem a procurar això que acabem per donar-los una altra cosa diferent a allò que no vam tenir i que el temps demostrarà que els sobrarà a ells. Per evitar-ho, hem de prendre'ns el nostre temps i buscar la manera de completar la feina, no com ens ve de gust, sinó com més efectiva sigui. Això no és fruit d'un impuls i si conseqüència d'un exhaustiu treball, lent, observat, temporal i segur.

El còctel del fracàs amb frustració és gairebé tan habitual com el Gin Tónic en la barra de qualsevol bar de copes. No obstant això, malgrat haver-ho provat en multitud d'ocasions no li dediquem la suficient atenció. Amb els nostres fills podem començar a posar el focus des del primer moment. Provar aquesta sensació apareix en els instants més tendres de la vida, marcant a foc els comportaments i actituds que definiran el caràcter i la manera de desenvolupar-se davant els esdeveniments presents i futurs. És necessari que expliquem que aquestes emocions formen part de la vida i que podem aprendre molt d'elles afrontant-les i superant-les mitjançant l'esforç en pro de l'assoliment de les metes que es podem plantejar pas a pas.

Per a això podem seguir unes senzilles pautes que us proposo:

• La primera és canviar la manera de veure els fracassos explicant que no és alguna cosa negativa. Utilitzarem un llenguatge adequat al nostre interlocutor que li permeti experimentar aquestes situacions com alguna cosa natural que cal mirar de front amb actitud de generar estratègies diferents a les empleades fins a aquest moment.

• Desendollar-vos de donar-li-ho tot fet. És important que els nostres fills comencin a fer coses per si mateixos adequades a l'edat que tinguin a cada moment. Enfoquem el sentit de la responsabilitat, mai el de la culpa. Adquirir mestratge en cada tasca permetrà que la següent a implementar s'aprengui amb més facilitat. Estem creant hàbits que afegim progressivament com un castell que es comença pel fossat, es continua pel mur i es completa en els merlets i torrasses.

• Davant el fracàs hi ha sempre alguna cosa positiva i es diu aprendre. Quan et posis a buscar sense defallir aquesta oportunitat, ells s'adonaran que hi ha una manera de treure sempre alguna cosa bona del dolent. Solament amb això ja som capaços de col·laborar potentment en la creació de persones felices.

• Quan utilitzi una rebequeria amb tu, no ho reforcis. Si cedeixes davant això, li estaràs explicant que aquest és un recurs senzill per aconseguir el que vulgui a qualsevol moment. La vida després ho desenganyarà i l'hi posarà tot cap amunt. La ràbia solament treu el crèdit a persones amb raó.

• Per als teus fills no hi haurà mai un millor exemple que tu mateix. Si davant la frustració i el fracàs li mostres una actitud positiva generaràs en ells una font de confiança per posar-se enfront dels majors reptes en les millors condicions per superar-los. No fer-ho és untar amb sèu la corda per la qual pretenem escalar.

• Que el bosc no t'impedeixi veure els arbres. És bo tenir metes, però aquestes metes han de ser possibles estant a l'abast dels nostres fills. Moltes vegades ens enredem amb el que creiem que han d'aconseguir ells i no ens adonem que el que pretenem és aconseguir-ho nosaltres. Ni ells són tu, ni tu seràs mai ells.

• Busca sempre el moment para seure al seu costat i reflexionar sobre el succeït. Si ha sortit bé, per aclarir i celebrar el fet. Si ha sortit malament, per enfocar allò que no funciona i que alternatives surten per afrontar-ho de nou o per descartar-ho si fos necessari. Aquests moments són els que permeten guanyar confiança i tranquil·litat per aixecar-se de nou per forta que hagi estat la caiguda.

Ja veieu, mai és tard. Quan pensis que ho és per a tu, mira de nou al teu al voltant per trobar una raó de pes que anirà acompanyada de temps. En els nostres fills hi ha sempre una de les millors. Ara solament queda contrastar el rol d'un viu amb el d'un mort. La resposta se centra a aplicar l'acció o situar-nos en l'absència d'ella. Tria el que més et convingui i sigues conseqüent amb la teva responsable elecció.