Els cementiris, vestigis del passat

A mesura que passen els anys aquests espais dedicats als nostres avantpassats van quedant poc a poc en desús. En els primers moments d’aquests espais públics generalment vinculats a l’església es realitzaven les inhumacions en la mateixa terra, però com la cosa anava creixent en espai es van inventar els nínxols per créixer en alçada. Més tard els columbaris han anant agafant protagonisme en aquest món del més enllà.

Aquest és un món que ha evolucionat seguint les noves tendències. Avui en dia ja pots trobar uns urna amb un arbre integrat que presumptament anirà prenent força i vigor amb l’empenta de les cendres del seu interior. Hi ha per totes els gustos i manies, però el resultat és que cada dia són menys els difunts que entren per la porta del cementiri.

Aquestes noves tendències apunten a què tot i l’absurditat s’intenta donar una guspira de vida a qui ja l’ha perdut pel camí de l’existència.

No crec que triguem gaires anys a què els cementiris es vagin convertint en testimonis del passat amb un ús per recordar els nostres avantpassats més que no pas una utilitat real del moment. El temps i les noves creences van evolucionant amb el pas dels anys.

Totes les persones entren i surten d’aquest món de la mateixa manera amb total igualtat de riquesa o de pobresa, però des del primer minut que respires el primer alè ja descobreixes que no és el mateix donar a llum en un hospital de la Seguretat Social que en una clínica d’alt nivell amb 25 professionals dedicats al nou ésser. El mateix passa quan surts per la porta oposada per on has entrat. La mort ens iguala, però alguns cauen en fosses comunes on amb prou feines al cap d’un mes ningú sabrà qui és qui o amb rics panteons on tots els inquilins estan perfectament endreçats i nomenats perquè tothom que passi conegui les seves gestes personals o professionals.

La mort justifica la vida i ens mostra que en realitat no som ningú. La nostra existència dependrà dels records que la resta de veïns i generacions futures tinguin de nosaltres.

En la nostra societat tenim personatges que tot i que mai tindran una entrada a l’Enciclopèdia Catalana formen part de la tradició popular de la localitat perquè tenien alguna particularitat que els feia especials encara que en vida no havien estat conscients i encara que no tinguin cap pavelló, ni carrer al seu nom formen part de la vida popular.

Altres que per algun interès s’han volgut enlairar i els hi han posat el nom d’una plaça, avinguda o el que faci falta han quedat allí penjats lluny d’altres que el caliu popular sempre els ha acollit dins la seva memòria.

En la nostra societat precària cada dia hi ha més gent que no es poden fer càrrec de les despeses de la seva sepultura i han d’acudir als serveis de beneficència de la nostra societat perquè puguin tenir una nova llar mínimament digna. Ningú es pot quedar sense aquest darrer repòs presumptament etern.

Durant un parell de generacions la gent anava pagant les assegurances d’enterrament perquè en el moment decisiu ho tinguessin tot a punt per no quedar fora, però avui en dia la nova filosofia de la vida convida a anar vivint el present sense preocupar-se gaire pel dia de demà. La precarietat de moltes famílies que tan sols poden fer front a les despeses diàries d’una vida discreta no els permet satisfer el luxe d’aquest aquest tipus d’assegurances per un futur incert.

El dia que els “low cost” entri definitivament en aquest món de lliure concurrència moltes coses canviaran. Ara per ara és un món molt tancat, però de mica en mica els nous empresaris del sector s’aniran introduint al mercat a través de les xarxes socials o internet i trencant uns preus que en alguns casos considero abusius. Hi ha molts sentiments en joc, però l’economia és el puntal de la nostra societat encara que a vegades ens costa admetre, però és així de dur.

Aquests dies és un dia de festa grossa per moltes floristeries i similars del Vendrell, però les flors de plàstic comprades en basars orientals van agafant protagonisme en aquests marcs incomparables sota l’ombra dels xiprers que marquen el seu territori en el món del més enllà.  Recordem els nostres avantpassats és el millor homenatge que els hi podem fer. No ens costa un ral.