18 mateixos anys

Aquest matí m'he proposat realitzar un exercici que em permeti viatjar als meus divuit anys. L'objectiu que em plantejo en aquest viatge no es basa a recordar com ho vaig fer. Ni tan sols en com em vaig sentir amb les meves experiències d'aquell moment. En realitat, crec que es tracta de visualitzar algunes escenes d'aquell moment per interioritzar millor els aprenentatges als quals he pogut arribar. És alguna cosa així com posar l'ampolla en el pupitre del celler per fer el seguiment que li permetrà convertir-se en un bon o fins i tot un gran vi. La situació, el temps amb els seus encerts, errors i sobretot, la capacitat crítica per avaluar el que es va fer, la qual cosa es va poder fer i fins i tot el que no es va portar a efecte. Tot en el seu conjunt em deixa en l'aquí i ara com un referent per a uns altres que ara manegen els seus divuit anys. Sense mentides o mitges veritats que prenguin la forma d'excuses. Aquest seria un recurs simplista que ens allunyaria del veritable sentit d'aquesta idea: Activar l'acció per crear opcions de valor.

Dins de les meves capacitats vaig a assumir d'entrada que no va haver-hi ni hi haurà els mateixos divuit de ningú i que és una fal·làcia convertir els meus en els de un altre. A dia d'avui, cadascú ha d'experimentar els seus en el precís instant en el qual ocorren, posant la suficient obertura mental per acceptar que el referent d'un altre, per allunyat en el temps que estigui, pot generar la inspiració necessària per a tu veritable “aquí i ara”. Aquest és el lloc on ocorren les coses de debò, les que et serveixen a tu, les que et posen en equilibri amb qui asseguis que ets, les que fan que despertis a la teva imaginació, transformant coses senzilles en poderoses idees que canvien el rumb de les teves respostes. Davant aquesta sensació d'aclaparament que provoca sentir una falta de recursos o estímuls, la revolució de créixer i sorprendre't a tu mateix. És en elles en les quals poses un compromís sincer enfocat a l'acció.

La ment és prodigiosa, capaç de col·locar-nos en qualsevol dels graons possibles de satisfacció. Torno allà, al traspàs en la longitud dels pantalons, de curts a llargs, de pell de préssec “Lois” a texans “Levi’s”. Començava el sedàs en les relacions personals iniciades en els primers anys de col·legi en els quals dues escales separaven als nens de les nenes. Triguem molt temps i unes dotzenes de “guateques” al mig per normalitzar les relacions entre els dos sexes. Cites, rotllanes en grup a la sortida del col·legi i notes manuscrites que es passaven clandestinament i que representaven un esforç en imaginació per comunicar amb els altres. S'explicaven menys coses, amb menys recursos i dades però carregades de molta intensitat. Avui tot això és molt més fluït mitjançant les xarxes socials i els telèfons intel·ligents. No obstant això, no inclou que la informació que es maneja sigui més veraç, sincera i rica que la de llavors. Una vegada més, el com es converteix en valor essencial de la comunicació.

Finalment no pesa el que s'explica sinó el que cadascú entén d'això que rep. Influeixen valors, creences, usos i prejudicis que actuen en la major part de les ocasions com a contaminants del que compartim. Les situacions, les circumstàncies i una vegada més, els valors i les creences continuaven el sedàs que feien perdre contactes, coneixements i amistats. Això no era dolent. No és dolent. El veritablement tòxic és mantenir relacions que no se sostenen per raons de falsa pertinença o fins i tot pitjor, davant el temor a quedar-se sol. Els valents que s'atreveixen a gaudir d'aquesta suposada solitud adquireixen un valor addicional que els permet assaborir essències que el paladar i la vida agraeixen. Aquest nou valor après és una excel·lent targeta de presentació per llançar-se a l'aventura de descobrir nous mons plens de persones que seran felices quan visquin l'experiència de creuar-se en les nostres vides compartint sabors. La vida és tan màgica que sempre té un nou segon per sorprendre'ns. És temps que porta els ingredients necessaris per destruir totes aquestes idees sabotejadores que t'han portat des de l'aclaparament a la desesperació.

Que important és demanar ajuda. És el pas previ i necessari perquè algú posi al teu servei les seves idees transformadores que serveixin d'acompanyament. Que estiguin en aquest precís moment per donar-te la confiança que necessites tant per encertar com per equivocar-te. I aixecar-te sí. Tantes vegades com sigui necessari. Prenent la responsabilitat de portar a l'acció pensaments que en algun moment has estat capaç de descartar solament per por. Un pas més i les poses en pràctica. Fas coses. Les fas per a tu i això sap, ensenya i deixa pes específic. Et dóna personalitat i obre horitzons. Pel camí ens van caure persones. Ara també et cauen a tu. Això no ha canviat malgrat el temps.

Jo he arribat aquí després de la meva batalla personal. Estic convençut que semblant a la teva quan sentis que l'estàs vivint. No és pitjor ni millor, simplement és temporal, distanciada en la data i propera en les sensacions.

Amb el transcórrer dels anys em vaig adonar d'alguna cosa que passava anònim. Les persones que sortien i entraven en la meva vida no ho feien per casualitat. Existia un valor comú, silenciós i discret. Les millors eren aquelles que havien arribat a través de la meva implicació en allò que m'interessava. Quan prenia partit per una activitat, interès o causa, les millors persones entren a jugar un paper important. Ja no les estava buscant, arribaven a mi per afinitat. El dia que em vaig adonar d'això ja no em va preocupar gaudir de la solitud triada, perquè era capaç de compartir la companyia amb aquells que de debò complementaven la meva vida.

No crec que això hagi variat massa en el caràcter dels humans de tres dècades a aquesta part. Responsable si per implicar-te en activitats socials, esportives, culturals, aventureres, reptadores o de qualsevol índole. Tingues-ho molt clar: d'aquest pas, d'aquesta implicació arribaran els millors a la teva vida. Aquests que encara no coneixes i tocaran la tecla per sentir el desig de ser feliços.

El meu error va estar encadenat a buscar persones. La meva solució es va obrir pas en trobar coses en les quals el meu paper i participació era important. No perds res per plantejar en la teva realitat aquesta possibilitat. Mirar no implica veure malgrat ser necessari per adonar-se.

“Vaig arribar abans a la meta no per córrer més, sinó per córrer millor”