Vivir

Esfereïdora però notable narració sobre la vida als camps de concentració nazi i com la supervivència era un combat quotidià. L’autora explica amb una realitat escruixidora algunes de les situacions que li va tocar viure coma presonera del alemanys després d’haver estat detinguda per formar part de la resistència.

Sembla que l’autora hi vulgui posar distància per evitar potser abocar sentiments que fessin distreure la narració dels fets. 

L’autora va formar part del Servei d'Intel·ligència de la Resistència Francesa just quan tenia dinou anys. El 15 d'agost de 1942, als vint anys, va ser detinguda i portada davant la Gestapo acusada de pertànyer a la resistència. Va estar en les Presons de la Santé i Fresnes abans de ser deportada al camp de concentració de Ravensbrück a l'octubre de 1943. A les Presons i al Camp de Concentració trava relació amb Germaine Tillion i Geneviève de Gaulle-Anthonioz, resistents com ella comparteixen penúries i es van fer molt amigues i posteriorment van col·laborar en diversos projectes de la memòria del camps. El 27 de maig de 2015, segons la Tradició Francesa d'honrar els seus personatges il·lustres (no hi ha Militars) acollint les seves cendres al Panteó de París, es va celebrar una gran cerimònia per emparar les de Germaine Tillion, Geneviève de Gaulle-Anthonioz, Jean Zay i Pierre Brossolette en aquest memorial. Han estat els últims personatges històrics honrats amb aquesta admissió.

La coautora, Laure Adler, és periodista, escriptora, editora i productora. Ha ocupat llocs importants en diversos àmbits Culturals Francesos –Consellera de Cultura amb François Mitterrand, directora de la cadena de ràdio France Culture, directora de la Col·lecció a les Presses Universitaires de France, directora de l'Àmbit de Literatura i Documents de l'editorial Seuil, consellera de Administració del Théâtre de la Ville de Paris, etc., però és coneguda per les seves obres biogràfiques, a través de les que ha posat en primer terme algunes de les figures de les Intel·lectuals mes importants del Segle XX: Marguerite Dures; Dans les pas d'Hannah Arendt i L'insoumise: Simone Weil; Se l'ha reconegut també pels seus  assaigs: À l'Alba du Feminisme: les premiers Journalistes estrenes; Miserable et glorieuse. La femme au XIX siècle; Les Femmes politiques o La Vie quotidienne Maisons dans closes de 1830 à 1930, s’acaba de publicar Un llarg Dissabte, que recull les seves converses amb George Steiner.

Anise Postel-Vinay en el llibre -breu, un centenar just de pàgines- explica la seva situació des de la seva detenció quan tenia vint anys i venia de complir una missió a la ciutat de l’Havre encarregada pel  Servei d’Intel·ligència dels aliats fins arribar a l’estada al Camp de Ravensbrück d’on va ser alliberada. En el decurs d’aquets periple vital també passà per les presons de La Santé i de Frenes.

D’una família benestant, el pare metge i una mare que sempre va voler la millor educació pels cincs germans, sempre va procurar que tinguessin una educació laica. La seva mare va intuir el perill del nazisme i va intentar transmetre aquets temor a la seva família sobretot perquè el paper com molts francesos va tenir esperances de que Petain seria una solució que després va decebre completament. Anise Postal Vinay coneixia l’alemany correctament ja que la seva mare Alsaciana havia volgut que la conegués. Això li va permetre tenir un paper important quan es va enrolar en la resistència i també al camp de concentració on va poder seguir fent tasques de coneixement i de traducció de la llegua en benefici de les empresonades.

Aquest llibre s’origina quan Postel-Vinay, rep la notícia que dues amigues seves del camps seran enterrades al Panteó, lloc d‘honor del herois francesos. Aquestes dues amigues eren l’etnòloga  Germaine Tillon, amb qui va col·laborar per fer els estudis sobre el camp de concentració de Ravensbrück i Genevieve de Gaulle, activista del drets humans. Amb ambdues va coincidir en alguns moments del seu empresonament i en la narració explica les relacions que hi va mantenir relació de la que en sorgir una amistat que duraria al llarg de la seva vida.

L’autora narradora fa un relat aparentment pla de els fets però en ell hi ha una força extraordinària, va explicant fets, segur que se’ns deixa molts al tinter i a la memòria, la intenció no és ni construir una gran obra literària ni bastir una narració èpica, simplement donar testimoni i això ja és de per sí molt, i molt important.

Narra alguns del experiments mèdics que feien els alemanys per obtenir informació sobre la resistència del cos humà i poder després aplicar-ho a la supervivència dels seus soldats.

Però evidentment també el llibre és un càntic a la companyonia, a la solidaritat, a l‘estimació entre persones que viuen empresonades i a mans de la barbàrie humana. a la confraternització entre les presoneres de diverses nacionalitat que s’anaven aplegant en els camps. Dolor i esperança semblen ser la divisa de l’autora i això queda perfectament definit en la narració.

L’autora amb la inestimable col·laboració de la periodista Laura Adler sent la necessitat d’explicar el que ha passat i fer-ho amb una certa urgència per no oblidar cap dels detalls ni el tracte que havien sofert, però inicialment es troben amb una indiferència que ella mateixa sembla justificar quan diu: “Me da la sensación de que el mal alcanzó tal grado de existencia durante los años de la guerra que a aquellos que no lo vivieron les resulta difícil creerlo incluso enfrentarse a ello”.

Llibre emotiu i com tant d’altres necessari per denunciar la condició a vegades inexplicable del humans. 

Vivir
Anise Postel. Vinay  amb Laure Adler
Editorial Errata naturae
Colección: Pasaje de los Panoramas
Madrid. Setembre 2016