Si no t'entenen, què més dóna?

Hi ha coses que per molt que les expliquis no s’entendran. Amb l'ajuda que m'ofereix el Coaching he après que no és de la meva responsabilitat el que els altres entenen de mi: el que sóc, faig o penso. No obstant això, segueixo disposat a oferir tot el que a la meva mà estigui per ajudar a uns altres a trobar models que els puguin servir. Tal vegada els resultin útils les meves experiències i les puguin utilitzar com a referència. Al final, les seves decisions hauran de donar forma a la seva pròpia presa de consciència amb capacitat de convertir-se en aprenentatge.

Els camins que caminem ens deixen sentir les pedres del sender, la sequedat de la pols o la frescor de l'herba. Són els que permeten explicar amb arguments raonables el que es percep en recórrer-los. No fer-ho d'aquesta forma pot convertir-ho en un simple passeig imaginari per una realitat fantasiosa de còmode sofà i plasma televisiu. El partit a la gespa és molt diferent al de la graderia i per descomptat al de la pantalla de cinquanta-dues polzades. És un sol esdeveniment amb tres visions diferents que es poden multiplicar pel nombre de persones implicades a dir el seu.

És veritat o mentida? Doncs ni una cosa ni l'altra. Els punts de vista no són més que l'angle en el qual ens col·loquem per visualitzar una situació. A prop, lluny, a l'esquerra, dreta, a dalt, a baix… en fi, som més poderosos quantes més posicions estem disposats a ocupar per analitzar aquesta situació. Quan la nostra predisposició ens col·loca en diversos angles davant la vida i els seus successos.

Existeix alguna limitació per afrontar aquestes anàlisis? Solament les que ens imposem en funció de les nostres creences i valors. Són un llistó amb la possibilitat de ser ajustat en altura al llarg del temps. El que aprenem, abracem o allunyem, donen el punt en el qual estem disposats a posar aquest llistó. De vegades, creiem necessari un punt de valentia per afrontar les coses. Unes altres, és la pròpia vida la que ens posa en les posicions més extremes. En aquestes, ens està explicant que l'univers no coneix de valents ni covards. Ens situa en aquest punt perquè experimentem l'emoció i decidim a cada moment el que anem a fer amb això. De forma senzilla: com decideixes afrontar el que et passa. En gran, fàcil, tràgic… tu i solament tu decideixes la digestió de cada seqüència en funció de la cinta mètrica que fas servir per mesurar.

La perspectiva és una de les més efectives eines per enfrontar-nos als problemes. Permet donar un gir de cent vuitanta graus a les estratègies amb les quals organitzem la nostra vida. En algun moment les crisis dels trenta, quaranta o cinquanta han estat sentències temudes per l'incert del seu contingut. Una vegada l'ona ha passat i el mar ha tornat al seu lloc, adquirim el veure les coses  diferents. Aquí sorgeix aquest recurs que amplia la visió que tenim o estem disposats a tenir, sobre això que ens ocupa. Veiem més coses en comprendre fins a quin punt els arbres no ens permetien veure el bosc.

Arribem a un lloc en el que podem obrir el catàleg de colors i triar un altre diferent al que usàvem abans. Decidim aplicar solucions sorprenents i plantejaments inesperats. Tot és possible i transformable en coherent. Tal vegada no per als ulls dels altres, però ja ho hem explicat abans: no som responsables d'ells. Si ho som de com això que decidim implantar en la nostra vida tindrà la capacitat de transformar-nos en algú que se senti en harmonia amb si mateix. Tu, amb tu.

En algun moment vaig decidir deixar de complir anys per fer el viatge invers i tornar al nen que sóc. Aquest nen que de vegades veiem reflectit en els nostres fills o néts i que a força d'ignorar-ho ens converteix primer en vells i després en rondinaire. Així doncs, vaig decidir recuperar somnis de joventut. Vendre un cotxe familiar per portar a molta gent perquè necessitava un per portar-me a mi mateix. Mentrestant, aprenia que els altres eren capaços de portar-se ells solets. Una vegada i una altra repetien aquest missatge que jo no volia escoltar. Aquest esportiu negre, petit i estilitzat que tots ratllaven d'inútil era ni més ni menys que just el que jo necessitava. Vaig començar a mirar-me al mirall i a veure arrugues i borses que desapareixien.

Continuï amb la moto. Una mica justeta, però per als trajectes locals funcionava bé, sense més… sol bé. La vaig canviar per una poderosa màquina alemanya. Era gairebé tan bonica com la meva gossa. El meu husky Sky, a la qual mai oblidaré (bellesa animal gairebé simètrica). Em va injectar una bona dosi de llibertat a la carretera. Alguna cosa així com quan viatjava de paquet en la Vespa dels meus amics adolescents. A poc a poc, unes quantes arrugues menys.

Així amb la meva nova estratègia he començat a des-complir anys. Tocs d'imatge, cremes hidratants, literatura creativa, pel·lícules interessants i molta gent jove de la qual aprendre altres enfocaments. Són tan diversos als quals feia servir abans que semblo una altra persona.

És la meva fórmula sí. No sóc responsable que l'entenguis o no. A mi em funciona i això és suficient.  La teva existeix. No és una opinió, és una rotunda afirmació.

Només una pregunta d’afegir: Estàs disposat a trobar-la?