Companys la "qüestió" no es allà…és aquí!!

En el debat cada cop mes habitual entre els que parlen de solucions federals i d’altres que creuen i diuen que nomes “nosaltres sols anirem bé”, surt d’immediat un argument, en que aquests, -en general bons amics-, diuen que res es possible que no sigui la independència, perquè “a l’altra banda no hi ha ningú”. No hi ha interlocutors, per tan res a negociar, es a dir hem d’anar “sols”. Perquè clar, els federa-listes som presentats com "unicorns", sers inexistents, desconeguts, amb els  quals, per tant, res a parlar.

La qüestió, però, es ben be a la inversa. El problema no és allá, la “qüestió” i per tant la solució, comença aquí. Cada vegada més apareix, al mon proper, una inclinació d’orientació populista en la que la proposta d'anar “sols” es presentada com una solució als problemes generats per la desregulació i a  la voracitat insaciable del model de capitalisme desenfrenat, que provocà la fallida del “contracte social”.

Les víctimes, com veiem arreu, tenen reaccions ben diverses però radicals. Algunes amb posicions critiques cap a l’esquerra tradicional, (veiem  Syriza o Podemos), altres des de posicions conservadores, mes aviat ultraconservadores. Un “fantasma”, -com recorda Rafel Jorba en un article recent-, esdevé comú: nosaltres sols!! Europa deixa veure a l’Est i a l’Oest mostres d’aquest capteniment. Brexit, referèndums,  l’arribada massiva de refugiats convertida en crisi, accions violentes contra els “diferents”.  Mes recents encara els resultats als USA provoquen una esgarrifança.

A Catalunya la proclama crítica també té reflexes. No es ara al moment de fer-ne l’anàlisi i veure'n el futur. Però immediatament sorgeix un paral·lelisme, que les autoritats del nostre independentisme no desmenteixen: Artur Mas troba arguments per afavorir-lo desprès de la victòria de Trump, “ha fet possible el que semblava impossible”, curiosament el mateix que Marie Le Pen declarava a la BBC.

La realitat es que amb percentatges de intenció de vot invariables o decreixents la vocació "indepe", no progressa. Els successius sondatges confirmen aquesta situació i els dirigents d'aquest impossible, fan mans i mànigues per evitar unes eleccions noves, -no fos cas que vali-din la tendència a l'estancament-, amb tota mena d’artificis parla-mentaris. En realitat l'actual "statu quo" nomes s'aguanta amb la formulació de una plataforma electoral, -que no de País-, que no arri-ba al 40% de vots i un acord amb una formació dita anti-capitalista, que tot amb tot, no suma ni el suport de la meitat dels ciutadans de Catalunya. Una ficció de majoria  que beneficia del sistema d'atribució d'escons, que no fa majoria social i que va insinuant un retrocés lent però constant en els sondatges.

Amb aquesta realitat de populisme en la línia dels populismes emergents a EU, com a rerefons ideològic, i  amb una matemàtica electoral minoritària i dividida, sense projecte comú, el resultat es previsible: estancament, carreró sense sortida! Que farem, doncs? Invocació a la rauxa? Tornarem a Prats de Molló?.  Desobediència, insurrecció, in-submissió? Un altre 6 d'Octubre?. Referèndums? Per anar on? Això no te cap futur! Amb aquests plantejaments de guerrilla intel·lectual, sense majories, es cert, a l'altra banda no hi ha, ni hi haurà ningú.

La qüestió te un altre punt de vista : sortir del carreró, anar a la recerca d'una posició majoritària a Catalunya, sumant forces que avui no hi son perquè no comparteixen la via engegada. Cal trobar una via de coincidències que faci un sumatori ampli, majoritari i  indiscutible.

Quan Catalunya ha tingut una posició majoritària, sòlida, ampla, que la fa inapel·lable, ha plantejat propostes que han avançat. Recordem que al 1977 quan les primeres eleccions democràtiques mes d'un 80% de parlamentaris, amb un suport popular de la mateixa amplària, recolzaven una plataforma democràtica per Catalunya.

El president de federalistes Joan Botella,  assenyalava recentment en una xerrada a St.Sadurní com l'1 d'octubre de 1977, sense legalitat que ho emparés, un Decret restituïa la legalitat Republicana, es a dir la Generalitat i nomenava president Josep Tarradellas. Era  Adolfo Suarez un aliat del Catalanisme unitari? No! Era la força guanyadora a les eleccions de Juny, formulada per l'assemblea de parlamentaris que va obligar al sistema a fer una passa audaç.

Les coincidències, les coses que compatim, les necessitats que tenim com a País, ens obliguen a anar junts amb altres. Del nord i del sud. De tot arreu. Els trens pels que necessitem aliats, l'aigua que compartim, la llengua comuna amb els nostres veïns, els llaços sentimentals de molts catalans que han decidit ser-ho, però que mantenen vincles profunds amb altres regions d’Espanya, ens plantegen la ne-cessitat de fer d'anar fent via amb d'altres. I afirmar i exercir els nostres drets. Fer-nos sentir, fer-nos respectar. La solució d'això se’n diu federalisme.

És amb la recerca d'una plataforma ampla i compartida, consentida, acceptada i assumida per un tronc comú central del catalanisme, que farem de palanca  en el monolitisme que teixeixen les aliances de interessos dels que tenen el poder polític, econòmic i mediàtic al Madrid dels poders fàctics.. no amb declaracions i proclames que no van enlloc i es desinflen cada dia que passa.