Asimetria i federalisme

En el terme federal caben coses molt diferents, i encara que als federalistes se'ns titlla de vegades de venedors de panacees, som conscients també que si no es fa de la manera adequada, una Espanya federal pot generar nous problemes.

En un article anterior, ‘Espanya a mort, llarga vida a Espanya’, assenyalava alguns dels problemes polítics als quals ens enfrontaríem el dia següent al fet que acceptéssim una reforma federal de la Constitució. En concret, sostenia que la distribució actual en comunitats autònomes no seria vàlida com a base per definir uns eventuals estats federats, de manera que n’hauríem de plantejar una nova. En aquesta ocasió vull aprofundir en un moment anterior: el de la definició del model federal.

Vull argumentar que certes asimetries entre estats ens poden conduir a un país injust, en què certes regions comptin amb un avantatge constitucional sobre la resta. Vaig a defensar que perquè una Espanya federal pugui tenir futur, perquè a mig termini no ens veiem de nou en la disjuntiva de o bé haver d'introduir reformes substancials o bé trencar la baralla, l'asimetria de competències ha d'aplicar-se amb molt de compte, limitada a qüestions òbvies, i sense que en cap moment toqui aspectes que puguin posar a una regió en situació de privilegi.

L'argument a favor de l'asimetria de competències dins d'un estat federal sembla de sentit comú: ja que els diferents estats federats representen situacions diverses, el més lògic és que cadascú compti amb instruments polítics diferents. Sembla clar, per exemple, que les comunitats amb llengua pròpia han de comptar amb competències específiques per a la seva protecció i promoció.

No obstant això, fora d'exemples obvis com aquest, no és en absolut evident quines competències s'han d'atribuir a un estat federat en concret i no als restants. Més encara, si es pensa en la qüestió amb una mica de fredor, sembla raonable que tots els estats comptin amb instruments polítics equivalents. Pensem, per posar el cas, en aquests exemples de llibre d'asimetria federal que els espanyols venim patint (o gaudint) des de fa més de trenta anys: el sistema de concert i la quota del País Basc i de Navarra. El que el desenvolupament d'aquestes lleis no hagi causat més conflicte és una cosa que, francament, em resulta incomprensible, i no crec que ni tan sols l'estrès polític produït pel terrorisme d'ETA sigui suficient per explicar-ho. Sigui com sigui, aquest cas il·lustra perfectament els perills de l'asimetria de competències.

Les regions limítrofes al País Basc i Navarra s'han vingut queixant des del primer moment dels perjudicis econòmics que el sistema de concerts els provoca. De fet, han acudit a diferents instàncies per forçar si no la seva derogació, si la seva modulació per tal de suprimir el que perceben, al meu parer amb tota la raó, com privilegis. En ocasions aquestes reclamacions han arribat a tribunals europeus, donant lloc a situacions particularment sagnants: Arribats a Brussel·les, han estat els advocats de l'estat (l'Estat Espanyol, òbviament) els que han defensat la postura basca i navarresa. D'aquesta manera, els ciutadans castellans de la Rioja, Cantàbria i Castella-Lleó han vist com no només no poden intervenir en els assumptes econòmics del País Basc o de Navarra, sinó com tampoc el govern central els defensava de fronteres en fora. Bascos i navarresos, en aquesta qüestió concreta, tenen més poder que castellans o aragonesos.

Crec que l'extensió de l'asimetria més enllà d'unes poques qüestions perfectament delimitades conduiria més aviat que tard a disfuncions d'aquest estil. I això portaria a l'empobriment resignat de certes regions en benefici de les dotades de més competències, o al fet que aquestes regions perjudicades es neguessin a participar en el sistema.

Però a part del desig d'aconseguir, o de mantenir, avantatges econòmics davant d'altres regions, se solen argüir dues raons més per defensar un estat federal asimètric. D'una banda, la voluntat dels ciutadans d'alguns territoris d'afirmar la identitat nacional de la seva terra davant la resta del país. L'altra, la necessitat de superar el "cafè per a tots" la replicació mimètica dels models competencials català i basc en totes les comunitats autònomes, per artificials que resultin algunes d'elles des del punt de vista històric o cultural. Són qüestions íntimament relacionades, i de tractar-les independentment provenen molts dels malentesos que compliquen el debat territorial a Espanya.

Pel que fa a la necessitat de reconeixement nacional, tots els espanyols hem de començar a assumir com a pròpies la tasca de defensar les institucions històriques d'arreu del país, així com la promoció del català, el basc i el gallec. I això, per descomptat, suposa acceptar una clara asimetria institucional entre els diferents estats federats.

Al costat d'això, moltes persones consideren que regions com la Comunitat de Madrid, o la Rioja, entre d'altres, creades ‘ad hoc’ com institucions polítiques en la confusió del primer desenvolupament de la Constitució de 1978, no poden tenir un marc competencial equivalent al de, per exemple, Catalunya. I al meu parer, els que pensen així tenen raó. No es pot posar en peu d'igualtat constitucional a Cantàbria o Castella-la Manxa i a Catalunya. Aquesta equiparació va en contra de qualsevol coherència política i consagra una lògica força delirant que porta a construir una legitimitat històrica i cultural ‘ex post’ a territoris que no tenen més raó de ser que la purament administrativa. Però llavors, com preservar la personalitat catalana, o basca, sense introduir asimetries injustes?

Segons ho veig jo, l'única sortida passa per la unió de les cinc comunitats autònomes castellanes en un sol estat federal, Castella. Amb aquest sol canvi, el disseny territorial del país en el seu conjunt canvia radicalment. Comprenc la por que aquest moviment pot causar en molts castellans: un recentralització a mitges pot ser tan dolenta, o pitjor, que un retorn al model previ a les autonomies. Els ciutadans de la Rioja, Cantàbria o Madrid poden sentir com un desavantatge la pèrdua d'unes institucions autonòmiques a què s'han acostumat, i que perceben com a properes i eficients. Crec, amb tot, que un estat federat català pot adoptar un model descentralitzat, sense que això suposi una proliferació de la burocràcia i la multiplicació de despeses.

En contra d'una opinió molt estesa, es podrien mantenir les diputacions amb competències executives molt àmplies en cadascuna de les províncies castellanes, dotant-les, això sí, d'un sistema d'elecció directa per part dels ciutadans. Al seu torn, seria convenient introduir la comarca com a ens administratiu, per tal d'assegurar una gestió que asseguri la defensa del territori.

Crec, finalment, que les estretors econòmiques actuals poden ser més un avantatge que un impediment per a una reforma federal. Com que els recursos són escassos haurem de ser molt prudents; la federalització ha d'introduir, a més d'una racionalitat política, una eficiència econòmica. I tant una com l'altra només són viables si es recorre a la asimetria de competències d'una manera molt acurada, evitant els privilegis.

Pedro J. Sánchez Gómez és professor del Departament de Didàctiques de les Ciències Experimentals de la Universitat Complutense de Madrid