Veritat, bondat, utilitat

Una de les coses que em provoquen els millors estímuls per tornar a aquesta fulla de paper en blanc, és la sensació que se sent en veure que allò que ofereixes a un altre té la capacitat d'activar-ho. Veure com pren alguna part del que li dónes per crear alguna cosa diferent al que era al principi. És una escena de mutació en la qual facilites eines que sents útils, que són recollides i transformades a les necessitats particulars d'un altre per la seva pròpia acció voluntària. El resultat és incert en la mesura que el teu regal s'adapta a la concepció de la teva realitat i el seu canvi al mapa mental del receptor. D'aquesta forma ho fa seu. És una mica viure de la màgia. Has facilitat unes estenalles que s'han convertit en una clau anglesa. Il·lusió?... per res. És la pràctica quotidiana amb persones obertes a millorar. Éssers humans amb ganes de veure el got mig ple malgrat haver-ho tingut moltíssimes vegades buit. El més, triomfant sobre el menys. Una altra cosa no seria d'utilitat per a ningú. No hi hauria alimentació, ni jo em sentiria retroalimentat. Al final cadascú pren el seu camí sí, amb les energies renovades, amb plans raonables i estratègies en sintonia amb qui sentim que som de debò. Descobrim mons nous a partir fins i tot d'aparents ruïnes. Comencem a tractar diferent el que ens feia mal, a persones indolents obstinades a transmetre'ns les seves misèries, a temporitzar les nostres accions quotidianes des d'altres paràmetres, canviem de recorreguts en els mateixos trajectes i ja res és el mateix. Ens permet viure en coses que sentíem insuportables, traient d'elles oportunitats. Les conclusions són diferents perquè més enllà de la ruta, les dades que utilitzem són uns altres. L'aparentment important pot resultar no ser-ho tant. Sorgeixen riqueses i sinergies impensables. Reconeixes nous rols i descobreixes a persones. Tot pot aportar coses desconegudes. Treus petroli d'una pedra. Succeeix diàriament en les petites coses que sent el teu receptor, que et comunica i celebra amb tu. És una relació poderosa de Coaching.

En altres ocasions, he afirmat que mirar no és sinònim de veure. Recordo de molt petit, el desastrós que resultava per mi trobar qualsevol objecte a casa. Demostrava la meva capacitat per deixar alguna cosa en qualsevol lloc i oblidar-ho als quinze segons. La meva mare s'encarregava de donar-me les seves possibilitats per recuperar-ho. Ningú em coneixia millor que ella. La major part de les ocasions havia de venir a trobar-me això que buscava i que malgrat haver-me explicat on recuperar-ho era incapaç de veure. Sentenciava amb maternal protecció el maldestra en la matèria de trobar el perdut. Doncs bé, això segueix repetint-se. Confirma la variable distància que existeix entre el que mirem i el que creiem veure. A partir de fets consumats com aquest, emetem judicis i sentències sobre qualsevol cosa, en particular sobre les coses que afecten a uns altres. Som jutges togats sense formació jurídica. Això és, sense l'asèpsia i el mètode necessari per prendre les decisions des de perspectives àmplies i objectives.

Com quant de dolorosos són els petits incidents quotidians en els quals actuem així? Se'ns escapa quantificar-los excepte quan els protagonistes o víctimes del judici o comentari som nosaltres mateixos. És informació en ocasions inassolible, que quan arriba es manifesta esbiaixada o tendenciosa. Per tant tòxica. No està a la nostra mà evitar que uns altres ho facin, però sí ho està a obrir-nos a reconèixer com es produeix per allunyar-nos dels que difonen rumors i tafaneries. És evitar el seguir convertint-nos en còmplices o protagonistes d'aquestes dolentes i perjudicials arts que serveixen com a bomba detonant de conflictes.

Sòcrates ens proporciona una singular eina per exercir la llibertat d'expressió dins d'uns paràmetres de justícia que ens allunyin dels comportaments que hem definit.

Són tres filtres per contenir, dissolent la falòrnia. Quan algú t'assalti per explicar-te alguna cosa disposes de tres preguntes. Tres tamisos per dissoldre aquestes accions tan nocives com a perilloses.

LA VERITAT necessitat de preguntar:

1. Estàs absolutament segur que el que em vas a dir és veritat?... Ningú és Déu per afirmar amb total rotunditat alguna cosa com a certesa.

LA BONDAT se sintonitza amb aclarir-ho:

2. És alguna cosa bona el que vas a dir?... Les bondats són diferents per a cadascú. Han de poder fer el bé.

LA UTILITAT posa de manifest el que podem fer amb això:

3. És alguna cosa útil el que vas a dir?... És tan efímer i inconsistent el que puguis construir amb això.

CONCLUSIÓ: Si el que vas a dir no és veritat, no és bo i no és útil, Para què voldria saber-ho?

Desfer-te d'informació tòxica aplicant mètodes que et sintonitzin amb valors positius com l'equilibri, la justícia o el respecte, ens aproximen a objectius de creixement personal i de saviesa. És una gran oportunitat perquè mitjançant una simple acció reflexiva ens situem prop de qui volem ser. Aprofitant la frase de l'astronauta Neil Armstrong: “És un petit pas per a l'home però un gran pas per a la humanitat”.
Som humils en el nostre treball i ho realitzem des de l'acció personal que ens converteix en responsables davant l'Univers i la nostra pròpia vida mitjançant el que sí podem fer per millorar l'entorn. Aquest ecosistema comença pels nostres més directes àmbits d'influència, en el que posar en pràctica aquesta senzilla acció dissoldria una abundant quantitat de conflictes personals, tan nocius com a inútils.

La veritable llibertat és aquella que quan la practiquem amb els altres s'assembla poderosament al que sentim que volem para nosaltres.