Morir en primavera

La segona guerra mundial és una font d’inspiració infinita. Multitud de novel·les neixen a partir d’històries viscudes o imaginades en el context d’un enfrontament. És evident però que no en tots els països el record de la guerra s’afronta igual. En el cas dels països com Alemanya, que va ser la potencia que va iniciar el conflicte, i després durant molts anys ha patit les conseqüències de la derrota, hi ha hagut una mena de pudor a l’hora de parlar-ne.

Aquesta novel·la, Morir en Primavera, és una narració on es mostra els desastres de la guerra amb tota la cruesa possible. La història es basa amb la vivència d’un jove que es reclutat de manera forçosa i a partir d’aquí viu els dies finals de la guerra i com ho afronta la població. Una mena d’inconsciència acompanya al jove quan és reclutat forçosament però a mesura que va passant els dies i els fets va prenent consciència de que es troba en una situació de violència extrema i que no hi ha cap mena de pal·liatiu a la situació. La novel·la narra aquets dies.  

Ralf Rothmann (Shleswig, Shleswig-Holstein, 10 de maig de 1953) és un novel·lista, poeta i dramaturg alemany. Les seves novel·les han estat traduïdes a diversos idiomes. Quan va acabar la primària, i després de passar per l’escola de comerç, va començar a treballar de paleta. Després d’uns quants anys al sector de la construcció, va fer diverses feines -com la d’impressor, infermer o cuiner- abans de dedicar-se de ple a l’escriptura. La seva obra ha estat traduïda a diversos països i ha guanyat molts premis literaris, com el Heinrich Böll, el Max Frisch, el Walter Hasenclever o el Friedrich Hölderlin. Viu a Berlin des de 1976.

El tema principal de la seva obra són tant els burgesos i la realitat proletària de la vida a la regió del Ruhr (per exemple a Stier, Wäldernacht, Milch und Kohle...), així com a Berlín (Flieh mein Freund, Hitze, Feuer brennt nicht) amb un enfocament autobiogràfic sobre l'alienació, l'intent d'escapar d'aquestes situacions, i la solitud comuna. La seva novel·la Feuer brennt nich (2009) és un retrat commovedor d'un artista-escriptor que es debat entre dues dones que paguen un alt preu per la seva infidelitat.

A finals de l’hivern de 1945, al nord d’Alemanya, dos amics de disset anys, en Walter i en Fiete, treballen munyint vaques en un treball obligat per la necessitat de cobrir la feina dels homes que estaven enrolats a l’exèrcit i combatent arreu d’Europa, en una granja que ha patit els estralls de la guerra, com tot el país. Hi ha pocs aliments i els que hi ha estan gairebé al servei de la necessitat de les tropes. Ja ni tan sols es plantegen la possibilitat que els enviïn mai al front, i veuen passar les catàstrofes de la guerra molt de lluny perquè les notícies sobre els avenços dels americans i els russos ja són del domini públic. La guerra sembla racionalment perduda, la majoria ja ha perdut l’esperança de guanyar i espera pacientment l’arribada dels guanyadors. Però encara hi ha qui bojament, fanàticament creu en las victòria. Però un dia les SS es planten al poble amb un barril de cervesa i organitzen una festa on conviden a tots els joves que encara hi queden. L’autèntic objectiu de la festa és llençar la proposta, a la qual ningú amb un mínim de seny podrà negar-se, d’allistar-se a les unitats de les SS per demostrar fidelitat al Führer, al poble alemany i per la defensa de la pàtria. D’aquesta manera, els dos nois el Walter i en Fiete acabaran de manera obligafa a allistar-se tot i que el Fiete inicialment ho refusa però davant les amenaces signa el seu enrolament a l’exèrcit i són enviats al front de guerra, front en franca retirada i amb ja una descomposició de les forces. Walter farà de conductor i en les anades i vingudes del front va veient com la situació és cada cop més complicada i difícil. L’obsessiona trobar la tomba del seu pare que diuen que mor en un indret proper on està ell. En la recerca de la tomba s’adonarà que la guerra està perduda. Viuran en pròpia carn i assistiran en la primera línia la desintegració de l’exèrcit alemany i malgrat això encara seran víctimes de les últimes espurnes de violència irracional, cruel i indiscriminada. Sobretot en el cas de Fiete

Morir en primavera és una novel·la carregada d’emocions des de l’amistat fins al record de l’ambient familiar quan es viu amb un ambient hostil i carregat de perill. La relació entre els dos amics i el sentiment de culpabilitat, de pèrdua però també d’impotència en situacions que ni controles ni en són voluntàriament protagonistes va rodejant la situació dels amics.

La novel·la és també una mostra de com es formalitza l’esperit de supervivència sobretot quan la causa per la que “voluntàriament”, t’has enrolat a un exèrcit ja clarament perdedor perquè si no és així encara seria pitjor. Són conscients que lluiten és una causa en la que no creuen però és que a més ja és una causa perduda i derrotada. La seva actitud és la de la necessària obediència per evitar mals majors en mig d’un guerra que és un dels marcs en que la condició humana mostra la cara més perversa i estúpida pel que fa al seu comportament, on es glorifica la crueltat i els instints més baixos.

Morir en primavera està molt ben escrita amb una narració que flueix amb facilitat, és una narració detallista i carregada de descripcions molts dures dels moments bèl·lics que s’hi descriuen. El llibre té un pròleg i un epíleg del narrador que no és altre que el fill d’en Walter que intenta, quan està als peus del llit del seu pare moribund, reconstruir la vida del pare i sobretot el període de guerra un període que el mateix pare va guardar-se per si, com si vulgues que s’oblidés.

Val la pena llegir-lo per la qualitat literària formal però també per un fons en que destaca sobretot el cant a l’amistat i a la supervivència en condicions més que difícils.

Morir en primavera
Ralf Rothmann
Libros del Asteroide, 173
Barcelona 2016