Crisi del periodisme o indecència?

Poso un exemple. Imaginem que un noi de 28 anys assassina dos agents de la Guàrdia Civil disparant-los a boca de canó amb un fusell. El fet succeeix al municipi d'Aspa, a la comarca del Segrià. El jove està caçant quan de cop i volta es troba dos agents rurals de la Guàrdia Civil que, en un control rutinari i aleatori, li reclamen el permís d'armes. El caçador porta un fusell no reglamentari, i potser per estalviar-se problemes dispara directament al cap dels dos agents des d’una distància de cinc metres provocant-los la mort a l’acte. Un assassinat a sang freda.

Doncs bé, imaginem que l'assassí (es pot dir així perquè el caçador s’autoinculpa) és un jove de 28 anys de la Catalunya profunda, concretament de Vacarisses, independentista, membre actiu de l'ANC i destacat militant del col·lectiu antitaurí. Imaginem també que és simpatitzant i/o militant de la CUP, Esquerra Republicana o Solidaritat Catalana. Imaginem també que al seu compte de Facebook posa en una foto amb fusell i escriu coses com ara “La unitat dels Països Catalans és sagrada” o bé “a cada atac, un tret a al clatell”. Si aquesta història hagués estat real, si això hagués succeït de debò, què hauria passat? Quines haurien estat les portades de la premsa espanyola? Què haurien dit els informatius de les principals cadenes de televisió? I els tertulians de les ràdios? Què ens haurien dit? De què ens haurien acusat? 

Però a vegades les històries inventades tenen el seu costat més tenebrós, i és que poden esdevenir certes. El caçador existeix: és un noi de Vacarisses, té 28 anys i ha assassinat dues persones. I aquí acaben les coincidències amb la primera part de l’article. El noi ha matat dues persones, efectivament, però no eren membres de la Guàrdia Civil sinó dos agents forestals, és defensor de les corrides de toros, seguidor fanàtic de la Roja i d'alguns grups d'ultradreta –espanyols i nord-americans– així com de pàgines de marxandatge unionista. Algunes de les pàgines que hi ha al seu perfil són: Cataluña, tierra española i España unida y solo una bandera. Insults contra els catalans, desbarrades masclistes, fotos amb el fusell i tota classe d’exabruptes. Però tot això no ha estat suficient per a què diaris com La Razón, ABC, El Mundo i El País considerin que aquest crim execrable tingui la suficient categoria per aparèixer en portada. Us ho imagineu si hagués estat a l’inrevés? Si l’assassí hagués estat independentista, que haurien dit els deixebles de Pedro J i Paco Marhuenda? La resposta la sap tothom, oi?

I per cert, el mateix dia que es coneixia aquest tràgic succés, el president Carles Puigdemont era entrevistat a TV3 per un grup de dotze ciutadans. Una d’aquestes persones era una senyora de 81 anys de Societat Civil Catalana i es mostrava molt preocupada per la violència incubada que hi ha a Catalunya. I hi va posar un exemple: les dues noies que havien estat agredides a Barcelona per defensar pantalles per veure la Roja. Ni un sol comentari sobre els agents forestals assassinats, ni una sola paraula de condol. El problema és la Roja i el separatisme; la resta, coses de caçadors...

Crisi del periodisme? Societat malalta? No, indecència!